Vivim un moment social en què els discursos simples guanyen massa espai. Es parla amb facilitat de bons i dolents, s’assenyala el diferent i es jutja qui ho està passant malament sense conèixer la complexitat de les seves realitats.
En aquest context, les entitats socials no podem quedar-nos en silenci. I no hem d’alçar la veu per alliçonar ningú —la realitat social és massa diversa i complexa per fer-ho i els discursos simplistes sempre guanyaran—, sinó per explicar què fem, què som i, sobretot, què aportem.
Com a societat fa molt que vam decidir no deixar ningú enrere, i això diu molt de nosaltres i ens hauria de fer sentir orgullosos. Durant anys, l’acció social s’ha explicat des de la lògica de l’ajuda, de la necessitat o de la dependència. Però el que avui estem construint va en una altra direcció. No es tracta només d’atendre o d’acompanyar, sinó de generar oportunitats, activitat econòmica, vida comunitària i espais que aportin valor real a la ciutat.
Això també implica trencar alguns tòpics. No som receptors passius de recursos públics. Som organitzacions que transformem aquests recursos i els multipliquem. En el nostre cas concret, cada euro que rebem de l’administració es converteix en vuit euros de retorn social i econòmic al territori. Ho fem creant ocupació, activant serveis, contractant proveïdors locals i generant activitat que beneficia el conjunt de la comunitat.
Però el canvi més important no és només econòmic. És un canvi de mirada.
El Vapor n’és un bon exemple. Ja no és només un Centre Ocupacional que atén i acompanya el nostre col·lectiu. És un espai de la ciutat. Un lloc preciós, obert i viu —recentment reconegut com a finalista dels Premis Mies van der Rohe— on es pot gaudir d’un concert, fer un vermut, dinar en un restaurant d’altíssima qualitat, participar en mil activitats que s’hi organitzen, o formar part dels processos creatius de l’Espai d’Art. És un lloc de trobada, de cultura i de vida comunitària, on la ciutat entra amb normalitat i se’n beneficia.
El mateix passa amb les Llars de Torresana. Durant molts anys, les persones amb discapacitat vivien en grans residències als afores, allunyades de la vida quotidiana. Avui la realitat és una altra: vivim en comunitat, en barris, en entorns en què qualsevol voldria viure. Compartint espais, veïnatge i fent vida de barri, al barri.
Al Moll, aquesta lògica encara es fa més evident. És un espai obert on qualsevol persona pot comprar productes d’economia social, demanar ajuda per fer un disseny en 3D, estampar una bossa, cosir una peça de roba o, simplement, compartir coneixement i creativitat. No és un recurs tancat per a un col·lectiu en concret. És un espai de la ciutat per a la ciutat, on les persones que acompanyem no només reben suport, sinó que esdevenen protagonistes i generadores de valor.
Això és el que ens agrada dir-li inclusió real. O, si es vol, inclusió inversa: la comunitat entra als projectes i els projectes surten a la comunitat. Ja no es tracta d’integrar persones en un sistema exclusiu, a part, sinó de construir espais comuns on tothom té alguna cosa a aportar i on tots guanyen.
Quan dignifiques els espais, les activitats, els productes i els serveis, passa alguna cosa important. La relació deixa de ser assistencial. La gent no hi ve per només a ajudar, sinó perquè hi troba qualitat, sentit i valor. I en aquest gest quotidià —venir, consumir, participar, recomanar— està contribuint a sostenir un model de ciutat més inclusiu.
Perquè, al final, la clau no és la caritat. La clau és la contribució.
Les entitats rebem recursos públics, i tant. Però també en generem. Rebrem suport, però també el retornem en forma d’ocupació, activitat econòmica, cultura, vida de barri i oportunitats per a persones que, sense aquests projectes quedarien fora i sí, es convertirien només en receptors d’ajuts.
En un moment en què alguns discursos tendeixen a dividir o a simplificar, potser val la pena recordar aquesta idea: la inclusió no és només una qüestió de justícia social. És també una manera intel·ligent de construir ciutat.
Una ciutat més viva. Més cohesionada. Més rica en oportunitats.
Una societat que ja no es construeix des de la caritat, sinó des d’una idea molt més potent: que, quan els projectes són de qualitat i estan oberts, deixen de ser “per a uns quants” i passen a ser de tothom.
I és llavors quan passa el més important: deixem d’ajudar i comencem, simplement, a construir junts, sense deixar ningú enrere.