El seu cas no només interpel·la el debat sobre l’eutanàsia, sinó també tot allò que com a societat no vam saber veure, atendre o reparar a temps: el trauma, l’estigma en salut mental i la manca de recursos públics per sostenir el patiment abans que arribi al límit.
El cas de Noelia Castillo m’ha commogut profundament. Potser també hi influeix la seva joventut. Ens costa acceptar que una persona tan jove pugui arribar a un patiment tan extrem. Però l’edat no esborra el dolor, no anul·la el trauma i no converteix ningú en incapaç de decidir. Que una vida sigui jove no vol dir que sigui suportable. I precisament per això, abans de jutjar la seva decisió, ens hauríem de preguntar què s’hauria pogut fer abans, quin acompanyament va faltar i quines ferides no es van atendre a temps. La Noelia tenia 25 anys, va quedar paraplègica després d’un intent de suïcidi l’any 2022 i va haver d’esperar 601 dies per exercir un dret que ja li havia estat reconegut.
El primer que hauríem de fer davant d’un cas així és respectar. Respectar perquè ningú viu dins el cos ni dins la ment d’una altra persona. Ningú sent el seu dolor exacte, el seu esgotament, les seves limitacions ni el pes d’una història que potser ve de molt abans del que es veu. I respectar, també, perquè per això existeix un procés legal i mèdic garantista. La Llei orgànica 3/2021 exigeix majoria d’edat, capacitat i consciència en el moment de la sol·licitud, una decisió autònoma i informada i l’existència d’un patiment greu, crònic i impossibilitant o d’una malaltia greu i incurable que provoqui un sofriment físic o psíquic intolerable.
Per això em dol tant la manera com aquest cas ha reobert l’estigma en salut mental. Encara vivim en una societat que infantilitza amb massa facilitat les persones amb determinats diagnòstics. N’hi ha prou amb una etiqueta perquè molta gent deixi d’escoltar i comenci a sospitar. Es posa en dubte el seu criteri, es minimitza el seu dolor emocional i s’actua com si un diagnòstic anul·lés automàticament la lucidesa o el dret a decidir. Tanmateix, en el cas de Noelia, els informes clínics citats per la premsa van ser clars: les seves patologies no condicionaven la seva capacitat per prendre decisions, i aquesta conclusió va ser ratificada judicialment. L’oposició més visible i més dura a la seva decisió va arribar, a més, sobretot per part del seu pare, amb el suport d’Abogados Cristianos.
A mi aquest cas també em toca per una raó íntima. No perquè la meva història sigui la seva ni perquè pretengui comparar-m’hi. Cada procés és únic. Cada ferida trenca d’una manera diferent. Però sí que reconec fragments d’aquest dolor. Jo també vaig créixer amb pares alcohòlics. I quan creixes en un entorn així, aprens massa aviat que la llar no sempre és refugi. De vegades és por, caos, imprevisibilitat i soledat. Segons el que s’ha publicat, la Noelia va créixer en una família molt desestructurada i va passar part de la seva infància i adolescència en centres de menors. Llegir això em va remoure profundament.
Si durant la meva infància s’hagués vist amb claredat tot el que passava a casa, probablement la meva germana i jo també hauríem entrat en el radar del sistema de protecció de menors. I no ho dic per exagerar, sinó per posar context. Quan una nena creix en una llar on falla la protecció bàsica, aprèn massa aviat a sobreviure. I sobreviure no és el mateix que créixer.
Aquí convé anomenar una cosa que encara no entenem prou bé: no és el mateix un trauma que un trauma complex. Dit de manera senzilla, podem parlar de trauma quan hi ha un fet devastador que trenca la vida d’una persona; i de trauma complex quan el dany no ha estat només un episodi aïllat, sinó una exposició repetida o prolongada a la por, la negligència, l’abandonament, la violència o la desregulació afectiva, moltes vegades en etapes primerenques i en contextos dels quals era difícil escapar. La CIE-11 reconeix el trastorn d’estrès posttraumàtic complex com una entitat diagnòstica pròpia.
I aquí apareix una qüestió que es debat molt i que em sembla essencial no simplificar. Segons va explicar ella mateixa, l’intent de suïcidi del 2022 es va produir arran d’una agressió sexual múltiple. Això, per si sol, ja basta per entendre la magnitud de l’horror. Una agressió així és devastadora per a qualsevol dona. Sempre. I, al mateix temps, seria injust explicar tota la seva història només a partir d’aquella agressió, per brutal i devastadora que fos, perquè el seu dolor no va començar allà: venia de molt abans. Quan, a més, hi ha una base de trauma complex, l’impacte no cau sobre una estructura intacta, sinó sobre ferides molt més antigues.
Jo també vaig ser víctima d’una violació grupal durant l’adolescència. I precisament per això sé que hi ha experiències que no es poden jutjar des de fora. Sé també que, quan una persona ja ve d’una infància marcada per la desprotecció, el dany posterior no es viu com un fet aïllat, sinó com una acumulació que va engrandint la ferida. Aquesta és, per a mi, la millor manera d’entendre la imatge de la bola de neu: no com una exageració, sinó com la sensació que cada cop nou arrossega tots els anteriors fins a fer que tot es torni inabastable.
També per això em sembla imprescindible parlar del trastorn límit de la personalitat (TLP) sense estereotips ni prejudicis. Massa sovint s’utilitza aquest diagnòstic per desacreditar la persona en lloc d’intentar entendre el seu patiment. Jo també tinc TLP i he tingut diverses temptatives de suïcidi fa molts anys. Per això, precisament, no m’atreviria mai a jutjar la Noelia. Perquè sé que hi ha inferns interiors que des de fora no es veuen. I perquè sé que tenir un diagnòstic no et converteix en incapaç ni esborra la teva consciència. La guia de pràctica clínica de GuíaSalud sobre el TLP recull una forta associació amb l’aferrament insegur, la negligència i els maltractaments en la infància, tot i que també adverteix que aquests factors, per si sols, no expliquen tots els casos ni permeten reduir el trastorn a una sola causa.
Per això aquest cas no hauria de servir només per discutir sobre el final, sinó per mirar tot el que és anterior. Per preguntar-nos què va fallar abans. Què no es va detectar. Què no es va sostenir. Què no es va tractar a temps. Perquè moltes persones no arriben al límit d’un dia per l’altre. Hi arriben després d’anys de dolor acumulat, de trauma no atès, de recaigudes, de silencis, de culpa i d’una ajuda que massa sovint arriba tard o no arriba. L’OMS assenyala, entre les barreres d’accés a l’atenció, l’estigmatització social, la manca de serveis i la manca de professionals capacitats.
Necessitem psicòlegs especialitzats en trauma dins la sanitat pública. Necessitem atenció precoç, seguiment real i recursos accessibles per a tothom, no només per a qui se’ls pot pagar. Necessitem entendre que moltes de les fractures que veiem en la vida adulta comencen en la infància, en famílies desestructurades, en vincles insegurs, en llars on va faltar protecció. Són persones adultes que moltes vegades continuen reaccionant des de ferides infantils que mai no van ser tractades. I quan això no s’atén, el patiment es cronifica, es complica i acaba afectant-ho tot: l’autoestima, les relacions, la regulació emocional, la percepció d’una mateixa i, de vegades, fins i tot el desig de continuar vivint.
A més, quan vens d’una família desestructurada, és com intentar orientar-te per la vida amb una brúixola trencada. I moltes vegades els teus pares també arrosseguen les seves pròpies ferides. Així, el dolor no atès es transmet de generació en generació. Trencar aquesta cadena exigeix alguna cosa més que força individual: exigeix recursos, prevenció, escolta i polítiques públiques que entenguin que la salut mental no es pot continuar tractant com un luxe ni com una qüestió secundària.
Per això, quan penso en Noelia Castillo, no penso només en la seva decisió final. Penso en tot allò que potser s’hauria pogut fer abans. Penso en la infància, en la protecció, en el trauma, en la violència sexual, en la salut mental, en l’estigma i en la soledat. Penso en tot allò que una societat hauria d’oferir abans d’arribar tan tard al dolor d’algú. Respectar la seva decisió no impedeix fer aquesta reflexió. Al contrari: obliga a fer-la. Perquè una societat digna no és només la que reconeix drets al final del camí, sinó també la que acompanya de veritat molt abans que una persona arribi al límit.