Un dels grans reptes que hem de tenir les persones que gestionem les noves generacions és aconseguir que tinguin la capacitat de tenir converses internes.
Aquells moments de solitud en què un mateix reflexiona sobre tot allò que li passa i hi busca explicació i si cal, remei.
Hem creat la cultura del rendiment, del sí o no, del tot o res, i les noves generacions aquí estan molt perdudes. Aconseguir ser conscients que no són infal·libles, que fallem, que sovint podem fer les coses millor i que l’errada no ens converteix en pitjors estudiants o pitjors esportistes. Els pares sovint només celebrem els grans èxits dels fills i publiquem a les xarxes socials fotos amb copes, medalles i grans somriures. Amb accions com aquestes, però, seguim sembrant en els nostres fills la sensació que només s’hi val guanyar, només s’hi val fer les coses molt bé i ser els millors…
Ens cal màxim esforç a ensenyar a les noves generacions i a nosaltres mateixos a acceptar l’error, a desdramatitzar-lo, a ser capaços d’analitzar-lo posant el focus només en allò que podem controlar nosaltres. Res d’excuses, res de profes que ens tenen mania o àrbitres que van en contra nostra. Ens cal acceptació, entendre que podem fallar; ens cal comprensió per saber trobar els motius de per què hem fallat i entendre que, per tant, és un estat transitori en què per arribar a fer les coses bé, lògicament hi haurà un moment en què les farem malament. I, per acabar, i per mi el que és més important, en aquestes fantàstiques converses internes estirats al llit i amb el llum apagat ens cal el perdó…
Saber perdonar-nos per allò que hem fet malament, no destrossar-nos ni buscar culpables externs. Saber posar el focus en mi i en la meva millora. Segurament, així les coses ens aniran millor a tots plegats.