El 25 de juliol és el Dia Internacional de la Dona Afrodescendent, una jornada per visibilitzar una realitat urgent: les dones negres continuen sent discriminades, pel fet de ser dones i pel color de la seva pell.
I no parlem d’una injustícia llunyana. Parlem del racisme quotidià als nostres carrers, del masclisme estructural que tanca portes i bloqueja oportunitats. D’un sistema que exclou mentre molta gent prefereix mirar cap a una altra banda.
Des del 1992, quan un grup de dones afrodescendents d’Amèrica Llatina i el Carib van alçar la veu per primera vegada en una trobada internacional històrica, el 25 de juliol s’ha convertit en un crit global: la igualtat real encara no ha arribat.
Les dades parlen
Segons l’Informe L’impacte del racisme a l’Estat espanyol (CEDRE, febrer de 2025), el 61% de les persones racialitzades han patit discriminació pel seu aspecte físic. En el cas de les dones afrodescendents, el 15,9% denuncien haver rebut tractes vexatoris en consultes mèdiques, especialment en ginecologia i mamografies.
Només el 2024 es van registrar més de 2.900 casos de discriminació racial o ètnica. Malgrat la disminució del 13,8% en els delictes d’odi, el racisme i la xenofòbia van representar el 43,7% dels casos, amb 804 incidents documentats.
Aquestes xifres ens recorden que el racisme no és un record del passat: és una realitat dolorosa que encara ens travessa.
Quan l’odi s’organitza
A Torre Pacheco (Múrcia), després d’una agressió, grups ultres van promoure a través de Telegram una “caça” contra joves magribins. La plataforma Deport Them Now UE animava a formar patrulles ciutadanes. El líder va ser detingut a Mataró i enviat a presó provisional. En total, 14 persones van ser arrestades.
Aquest cas demostra que l’odi no és passiu: s’organitza, s’expandeix i es contagia.
Avui són joves magribins; demà poden ser dones afrodescendents, gitanes, migrants llatinoamericanes… Perquè quan el racisme s’instal·la, acaba assenyalant qualsevol persona que no encaixi en el motlle imposat.
I encara és més greu quan l’odi racista es creua amb el masclisme: les dones racialitzades pateixen una doble vulnerabilitat. No només per ser qui són, sinó pel fet de ser dones.
L’odi comença assenyalant-ne algunes, però quan es normalitza, acaba posant-nos a totes en perill.
Per què ara es veu més el racisme?
El racisme no és nou, però cada vegada es fa més visible i més normalitzat. Per què?
Les crisis socials i econòmiques generen por, i sempre hi ha qui busca culpables fàcils.
Les xarxes socials amplifiquen els discursos d’odi, i fan virals rumors i mentides que acaben provocant agressions reals.
L’extrema dreta legitima discursos racistes, disfressats d’opinió i els presenta com una suposada defensa del que és “propi”. La normalització del racisme avança perquè massa sovint es permet amb el silenci o la inacció.
No podem mirar cap a una altra banda
Ser dona i ser negra significa enfrontar-se a múltiples formes d’opressió alhora: masclisme, racisme i sovint també exclusió social.
No podem parlar d’igualtat sense donar veu a qui la veu negada cada dia. L’activista afrofeminista Victòria Muñoz Moya, cofundadora d’AfroFem Koop, ho va expressar clarament a “La Independent” (desembre del 2023):
“La blanquitud és una manera d’enfrontar-se al món, de percebre’l i d’acceptar el paradigma actual.”
No n’hi ha prou amb indignar-se des de la distància ni amb compartir un missatge un cop a l’any. Cal revisar privilegis, generar espais reals, escoltar sense paternalisme i acompanyar activament les persones que s’enfronten al sistema.
25 de juliol: compromís amb el canvi
Commemorar el Dia Internacional de la Dona Afrodescendent no és un gest simbòlic: és un acte polític i una aposta per la justícia.
La igualtat no arriba sola. O la construïm o la ignorem. I cada dia compta.
Qui no es posiciona, permet. I avui, cada silenci suma al problema o a la solució.