No es pot entendre aquesta ciutat –ni cap altra– sense parar molta atenció als moviments demogràfics, que són la base principal de la resta de canvis socials.
I una de les dades més rellevants és la dels naixements, com assenyalava dimarts passat el Diari de Terrassa.
I sí: els naixements a Terrassa van baixar el 2024 fins a 1.682, per sota dels 1.700. Una xifra no vista des del 1996, en què havien nascut 1.630 criatures. Ara bé, el més significatiu no és tornar al nivell del 1996 en xifres absolutes, sinó recordar que aquell any Terrassa “només” tenia censats 163.862 habitants. El 2024 ja n’hi havia 228.294, això és pràcticament un 40% més. De manera que si l’actual taxa bruta de natalitat (naixements per cada 1000 habitants) a Terrassa és de 7,37, el 1996 era de 9,95, un 35% més alta.
No entraré ara en més xifres, que ja eren a la informació de dimarts passat. Però sí que es poden fer algunes observacions de caràcter més general. La primera, que Terrassa es comporta de manera semblant a la resta de ciutats del nostre entorn. No som una excepció i, a més, la capacitat local per poder influir en aquests moviments demogràfics és ben escassa. Potser sí que una certa dinàmica constructora d’habitatges, promoguda pels poders públics i per la iniciativa privada, poden incentivar taxes de creixement superiors a la de municipis que no la tinguin. Però, ja se sap, la incidència és a mitjà termini i funciona com un peix que es mossega la cua: es fan habitatges perquè en falten, però com més se’n fan, més es crida a nova població, i en segueixen fent falta. I, en aquest camp, es troba a faltar una política catalana que no es dediqui només a posar pegats pee als dèficits actuals d’habitatge, sinó que planifiqui quin és el futur creixement raonable que podem absorbir sense prendre mal. Donar per fet que Catalunya tindrà 10 milions d’habitants com fa el govern de Salvador Illa, o que Terrassa aviat arribarà als 250.000, és posar la política per darrere dels fets i no al davant, com hauria de ser.
El mateix cal dir de les baixes taxes de natalitat, i per tant d’envelliment de la població. Es poden observar –i lamentar– com una fatalitat. Però també hi ha la possibilitat de fer polítiques que facilitin i afavoreixin la natalitat. Unes polítiques que difícilment es poden fer només en el pla local, i que tal com estan les coses, tampoc estan plenament en mans del govern de la Generalitat. Ni per legislació, ni per disponibilitat pressupostària. Però anar a remolc dels fets i no ser capaços, com a país, de facilitar decisions tan fonamentals com la de tenir fills, és una insensatesa que ara ja hem de lamentar.
Que créixer per créixer, en el pla econòmic, és un disbarat, ho sabem. L’autosatisfacció que es mostra els darrers anys perquè Catalunya té increments de PIB per sobre els espanyols i europeus és resultat d’un autoengany que amaga que alhora hi ha una disminució del PIB per càpita. El país creix, sí, però la gent s’empobreix. També sabem que un creixement salvatge, és a dir, sense control, també és nefast des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental. Però, i què passa amb un creixement disparat de la població paral·lel a un enfonsament de la natalitat? Quina taxa de natalitat –i d’envelliment– tindrà una Terrassa de 250.000 habitants? Serà sostenible? Hi haurà recursos per mantenir uns nivells de benestar que ara ja reculen? Aplaudirem el creixement mentre plorem la pobresa? Voldria pensar que algú ho té calculat i que ja s’estan fent previsions.