És habitual que surtin polèmiques a les xarxes socials al voltant de la caça d’animals i el control de plagues cinegètiques.
Fa pocs dies, el Diari de Terrassa explicava la polèmica que havia suposat la caça d’uns senglars que hi havia al parc de la desinfecció, al barri del Roc Blanc. Una publicació a l’Instagram del diari es va omplir de comentaris criticant la batuda dels senglars. Fins i tot l’alcalde va contestar algunes crítiques comentant que el responsable de l’acció era la Generalitat de Catalunya (Agents Rurals) i no l’Ajuntament.
La caça d’animals suposa avui dia una polèmica constant i és un tema delicat per a moltes persones. No fa tants anys, quasi totes les cases de Terrassa tenien un petit cobert al final del pati on la gent criava animals per a l’autoconsum. Això ja és aigua passada. El que abans era autoconsum alimentari ara ha passat a ser un autoconsum emocional. Els animals s’han convertit en mascotes de companyia i, en alguns casos, en “persones” de companyia. Aquest fet suposa que molts terrassencs tenen un vincle efectiu-emocional molt important amb els seus animals. Aquesta nova relació persona-animal genera un rebuig total a la mort de pràcticament qualsevol bèstia.
Tanmateix, aquesta eufòrica defensa dels drets dels animals contrasta amb el control de poblacions d’espècies quan afecten la vida diària a les zones urbanes. Quan apareixen rates, es parla directament d’erradicar-les. Ningú dubta que es matin, s’enverinin (amb els greus efectes ecològics que suposa el verí de rates) i s’exterminin. Tampoc sento cap persona demanant una captura sense mort de rosegadors i que, posteriorment, s’alliberin a la natura. En la mateixa línia, fa pocs dies, a una ciutat anomenada Sabadell, alertaven de la presència de paneroles als carrers. A la notícia, se citava literalment que “fonts municipals treballen mà a mà amb els veïns per exterminar aquests insectes”.
En canvi, segons dades de la Generalitat, a Catalunya hi ha una sobrepoblació de senglars i cabirols des de fa anys. A les Terres de Ponent, els conills arrasen cultius sencers. Això suposa danys molt considerables en el maneig de les finques agrícoles i unes pèrdues econòmiques importants. També condiciona la producció de molts cultius que es tornen insostenibles de fer a causa d’aquestes sobrepoblacions d’animals salvatges. Quan es demana de gestionar aquestes plagues, es critiquen les batudes de caça i l’administració aposta per estudis i plans de control alternatius molt més cars i de dubtosa eficàcia. Prova d’això és que al parc natural de Sant Llorenç en comptes d’eliminar individus es capturaven, s’esterilitzaven i es tornaven a alliberar, amb el cost que això suposa.
Per tant, veient aquesta realitat, hom pensa que hi ha plagues de primera i plagues de segona. Amb les que afecten les zones urbanes, com són rates, coloms, paneroles, etc., ningú es planteja fer cap estudi ambiental per al seu control. S’erradica qualsevol animal que es bellugui. En canvi, quan es tracta de plagues que afecten les zones rurals, tot són problemes. I això que no es parla de l’erradicació d’espècies, sinó tan sols del control.
Penso que no és just ni tampoc té cap sentit mediambiental que en funció del tipus de plaga i qui afecti s’actuï d’una manera o d’una altra. Imagino que hi té molt a veure el nombre de vots que hi ha al darrere. Pensem-hi.