Diuen que fer vacances és cosa de pobres o, encara més, de pobres que es pensen que formen part d’aquesta entelèquia anomenada “classe mitjana”.
Els rics, en comptes de fer vacances, estiuegen. Tot seguit miraré de diferenciar una forma de passar l’estiu de l’altra.
La primera gran diferència entre les vacances i l’estiueig és que aquest segon no se circumscriu al període de permís laboral a què es té dret anualment, sinó que abraça com a mínim els mesos de juliol i agost, encara que canònicament l’estiueig comprèn el lapse de temps que va de Sant Joan a la Mercè, una mica com les vacances escolars de la meva infantesa.
La segona gran diferència és la quietud i l’estabilitat. Estiuejar requereix un camp base, un lloc des del qual, si és estrictament necessari, es poden fer excursions d’un dia de durada. Però sobretot aquest quedar-se fix en un lloc determinat és important per assegurar el tedi, qui estiueja ha d’estar disposat a una actitud tediosa, a ser capaç de passar-se una tarda mirant circular els núvols pel cel.
Cal distingir entre l’avorriment i el tedi, l’avorriment és estar esperant en una cua sense poder fer res, el tedi és tenir la disposició espiritual adequada per passar-se una tarda mirant com cauen, una a una, les gotes d’un alambí. Ho explica molt bé Eugeni d’Ors a “Oceanografia del tedi”, un llibre escrit amb aquella prosa torturada de l’autoanomenat “pantarca”. El tedi per a ell no seria associat a la buidor vital sinó al “dolce far niente”, aquell estat premeditatiu que afina els sentits i ens permet una rara introspecció, d’aquí l’oceanografia com a detall dels corrents i profunditats de la consciència humana. Per aquesta raó, difícilment podrem denominar estiueig a una estada, per llarga que sigui, en un apartament de 50 m² a Salou amb tota la família. L’estiueig requereix calma, placidesa i espai vital.
La tercera gran diferència són els viatges. A l’estiu la gent de possibles no viatja, es desplaça fins al lloc d’estiueig, que és tota una altra cosa. Això de passar-se un mes fent i desfent maletes i agafant trens, avions o cotxes és absolutament contrari a l’estiueig. A l’estiu el viatge ha de ser interior, com s’ha dit abans. Visitar el Partenó o Delfos o fins i tot Londres o Berlín o Roma o Nova York en ple mes d’agost, envoltats de turistes, enmig d’una calor fètida no és que no sigui estiuejar, és que hauria d’estar prohibit per la Convenció de Ginebra.
Fixem-nos que el viatge, excepte les de Jules Verne, no ha suscitat grans novel·les. De fet, habitualment parlem de “llibres de viatges” i no pas de “novel·les de viatges”, i entre aquests llibres sí que n’hi ha de molt importants com “El llibre de les meravelles”, de Marco Polo, o el “Viatge a Itàlia”, de Goethe, o el “Viatge sentimental a França i Itàlia”, de Laurence Sterne, però el que genera novel·les importants és l’estiueig, com “La muntanya màgica”, de Thomas Mann, “Bonjour tristesse”, de Françoise Sagan, o l’imprescindible “El jardí dels Finzi-Contini”, de Bassani, a banda de la multitud de literatura anglesa situada en el temps de l’estiueig com “Women in Love”, de Lawrence, o “Howards End”, de Forster.
En fi, l’última gran diferència entre estiueig i vacances és que el primer permet la lectura pausada de qualsevol de les obres literàries suara esmentades mentre que el tràfec de les vacances difícilment ho consent.
I, per acabar i parlant d’obres literàries, ningú ha definit millor l’estiueig que Josep Carner en aquests versos esplèndids: “Altra joia no demanis/ que el jardinet, el recer/ a on sospira el roser/ i fan xiscles els geranis./ Menja’t un préssec mollàs,/ clou els ulls i sent la nota/ llunyana de la granota/ en algun fresquíssim jaç”.