Hem estat tres dies a Copenhaguen. Aquesta ciutat se’m va presentar d’una manera que no sabria descriure del tot: freda, preciosa, una mica distant, però amb aquell encant silenciós que t’obliga a caminar més a poc a poc.
Les llums de Nadal penjaven pertot arreu, com si la ciutat volgués suplir la manca de sol amb bombetes càlides. Caminava pels seus carrers i tenia la sensació que algú, amb una paciència infinita, havia penjat cada llum, cada garlanda, com qui cus un tapís antic i preciós.
L’hotel d’Anglaterra, al bell mig d’aquest escenari, resplendia com un far de Nadal: la seva façana, daurada i solemne, s’il·luminava com si volgués escalfar el fred amb el seu propi batec. Els seus colors vermells i verds ens recordaven que el Nadal ja és a prop. Davant seu, la pista de gel brillava com un mirall encantat. Els patinadors experts patinaven amb lleugeresa i agilitat, com si anessin a aixecar el vol amb unes ales blanques imaginàries; d’altres avançaven amb aquella tremolor tendra que et fa somriure. Tot plegat tenia el ritme suau d’una cançó que només es pot escoltar quan l’aire és prou fred i la ciutat prou concorreguda.
En canvi, la gastronomia no ens va oferir cap poema. Buscar oli d’oliva va ser com anar rere un tresor perdut en un conte antic. I del sol, gairebé ni rastre. En aquesta ciutat, el sol és un convidat escàs, gairebé llegendari. La boira, tossuda i fidel, no ens va deixar cap dia, i una pluja fina —una mena de fil d’aigua tímid— ens va fer companyia com si fossin part del paquet danès.
D’altra banda, hi ha llocs que són imprescindibles per als turistes, però que no ho són per a tothom. El Tívoli, per exemple: tothom hi va, tothom en parla… però nosaltres no hi vam entrar. No soc amant de les atraccions, més aviat em fan por, i tampoc em fa res perdre-me’n unes quantes.
En canvi, el que sí que em va tocar el cor va ser anar al teatre a veure el ballet “El Trencanous”. Les ballarines semblaven àngels: vestits blancs, tutús que flotaven, moviments que es desfeien en l’aire. Em vaig emocionar molt. Pensava que la meva mare, si fos viva, s’hauria endut la meva filla —que feia dansa—, i totes dues haurien gaudit com a criatures, àvia i neta, amb aquella lluentor als ulls que deixa la música quan t’atrapa.
Un dels moments més bonics va ser passejar pel canal de Nyhavn. Les cases de colors —vermells, grocs, blaus, taronges vius— s’alçaven una al costat de l’altra com si fossin peces d’un joc antic i alegre. Els reflexos a l’aigua feien els tons encara més intensos. Turistes d’arreu del món, de totes les races i accents, s’aturaven a fer fotografies, com si volguessin retenir aquell trosset de conte dins de la càmera.
També em va agradar molt tornar a veure la Sireneta. No per la majestuositat —que és discreta, tothom ho sap— com per allò que porta darrere. L’última vegada que l’havia vista era l’any 1984, amb els meus pares, en aquell viatge a Noruega que vam fer amb els veïns de Blanes. Recordar-ho va ser com obrir una capseta que feia molts anys que no obria, i d’alguna manera vaig sentir-los a prop, com si haguessin tornat a caminar amb mi una estona per aquells jardins.
Un altre lloc que em va captivar profundament va ser la Biblioteca de Copenhaguen. Un silenci sepulcral omplia la sala, tan dens que semblava fins i tot que els passos hi entressin de puntetes. Tothom estudiava amb una concentració gairebé sagrada, sense aixecar el cap dels llibres. Em va fer pensar que, potser la futura saviesa del país s’estava coent allà mateix, a foc lent, entre pàgines i llum tènue.
Vaig observar que a Copenhaguen, les normes tenen la solidesa d’un vell jurament. Al tren, les paraules es queden als llavis; el silenci és llei i la cortesia és matemàtica pura. Primer surten uns, després entren els altres, i qualsevol mostra d’afecte massa mediterrània —com els dos petons que aquí surten tant de l’ànima— rebota contra una distància que ells guarden com un tresor invisible. Si t’acostes massa o intentes fer dos petons, la persona es retira amb una agilitat que fa gairebé gràcia, com una mena de “no cal, de debò”.
En general, la gent és freda, com el vent que bufa vora el mar del Nord. Però, fins i tot en aquesta fredor, hi ha petites escletxes de llum: una mirada que ajuda, unes mans que escurcen una dificultat, un somriure tímid que surt, breu però sincer, quan la màquina del cafè de l’Ikea et planta cara perquè no li has passat el codi QR. Aquest petit somriure, amb aquella timidesa tan escandinava, em va escalfar més que la tassa de cafè.
Els guàrdies de Copenhaguen també em van cridar l’atenció. Vestits de negre elegant, impecables, caminaven amb aquell pas ferm que imposa respecte sense necessitat de dir res. I aquells barrets amb serrell —densos, altius, una mica anacrònics— donaven a la seva figura un aire solemne que inevitablement em va recordar a la guàrdia anglesa. Semblaven peces d’un ritual antic que la ciutat conserva amb orgull, com un record vivent d’una tradició que no es vol perdre.
I si hi ha una imatge que defineix Dinamarca, igual que a Amsterdam, és la de les bicicletes. Roden silencioses, disciplinades, formant un riu humà que s’escola per carrils perfectament marcats. Aquí la bicicleta no és només un mitjà de transport: és una manera de viure, una coreografia quotidiana que tothom coneix de memòria.
Cada viatge és una lliçó que guardem al bagul dels nostres records, però sempre arribo a la mateixa conclusió: m’agrada perdre’m en mons que no són meus, descobrir camins que em sorprenen… però la gratificació més gran del viatge és sempre la tornada. Perquè a casa, és l’únic indret on la llum no s’apaga mai: és un santuari que ens aixopluga i ens guarda.
