Seguim. La reflexió de l’Antoni Santisteban encara em ressona. I penso no només en els tallers de masculinitats igualitàries, sinó també en les classes de Geografia i Història, en les tutories, en la comissió de coeducació de l’institut, en el grup de coeducació de l’ICE de la UAB, en l’AMAG on fem formació per a professorat, en l’entitat Gymnas(IHUM) on fem difusió de les humanitats…
I malgrat totes aquestes plataformes i espais humanistes, democràtics i educatius, les moltes més que hi ha arreu i els milers de docents i militants que s’hi deixen la pell, una gran part dels joves són contraris als valors humanistes que s’hi difonen. Tal com em comentava el professor de didàctica de la UAB, no és només feina del sector educatiu, sinó que és una tasca ciutadana que ens apel·la a tots i a totes. Però cal que ens apropem a les causes si volem tenir alguna opció de combatre aquesta dualitat.
Quan el Salvador Cardús va escriure “El desconcert de l’educació” (La Campana, 2000), les xarxes socials encara no havien arribat: el meteorit va caure el 2004 amb la creació de Facebook i van esclatar el 2012 quan aquesta companyia va comprar Instagram. A l’estudi explicava el procés social i els agents que participen en la formació de nens i joves. Si ara revisés el seu assaig, el pes del món digital en el procés formatiu ocuparia, especulo tirant baix, entre el 10 i el 20% de la influència en la configuració dels gustos i valors dels infants i joves. El que no és una especulació és que l’objectiu principal de les xarxes socials és que els usuaris hi estiguem connectats el màxim de temps possible, ja que com més temps hi estem, més ens hi quedem enganxats i més poden explotar les dades que els donem quan passem cascades de “reels” i cliquem a les pantalles. Alhora, als continguts que s’hi poden veure s’hi constata “la persistència dels rols tradicionals de gènere” (“Un de cada cinc joves fa un consum de risc a l’‘addictiu’ TikTok”, “La Vanguardia”, 27-11-2024). Les actituds “incel” es normalitzen en el món real i dins l’aula perquè la tromba d’aquesta mena de models que els arriba als joves per les xarxes socials de moment no hi ha qui la contingui.
Així doncs, tenim en aquests moments una joventut que se socialitza mitjançant les xarxes, que accedeix a continguts de tota mena que sovint no saben ni poden interpretar i uns mitjans que creen bombolles informatives intensificades pels algoritmes que ofereixen a l’usuari allò que s’assembla al que ja li agrada o que està categoritzat com a tal, participant activament en el biaix de confirmació. I li passa al jovent, però també ens passa als adults. Hi hem d’afegir l’observació que en fa el filòsof Byung Chul-Han quan diu que el nou món digital ha canviat les narratives: ja no són lineals i cronològiques com una novel·la o com un discurs exposat i estructurat coherentment, sinó missatges simplistes redactats en frases breus i impactants, la majoria dels quals moren com les mosques del vinagre un cop han aparegut i dels quals en sobreviuen els pocs que s’han viralitzat (“America first”, “Make America Great Again”, “Ganas”...), que impedeixen en aquest torrent de novetats contínues i accelerades el pensament crític, o, simplement, el pensament.
Quina és la narrativa que mou els nostres infants i joves? Després de la pandèmia de la covid, el món s’ha precipitat, aparentment, cap a un desànim desesperançat en què es projecta un futur gris, en què la crisi ecològica provoca estrès climàtic (el temor de les generacions joves a viure en un futur distòpic i amb catàstrofes naturals apocalíptiques constants) i en què les postures tradicionalment humanistes i en defensa del diàleg, el respecte a l’altre i els drets humans són titllades per sectors neoconservadors com a dèbils sota el terme genèric “woke” (que en realitat vol dir “despert”, despert respecte de les injustícies sistemàtiques i les estructures opressores del sistema econòmic actual). Estem en un present i en un futur immediat en què l’autoritarisme i els valors durs com la masculinitat tradicional i el rebuig als vulnerables retornen amb una força desmesurada.
L’alumnat que cursa el màster per ser professorat d’ESO i batxillerat a la UAB tenen la sort de comptar amb les classes de l’Antoni Santisteban, especialitzat en el que des de les ciències socials en diem problemes socialment rellevants o qüestions socialment vives. Es tracta d’una mirada didàctica que problematitza els fenòmens socials com a base per entendre’ls i tenir-ne una visió crítica des dels valors democràtics i els drets humans, amb la idea que només coneixent les contradiccions i els conflictes humans podem ser capaços de proposar solucions col·lectives en pro del bé comú. Sembla idealista, potser sí, però si no s’adopta aquesta mirada, saber molt d’història només serveix per guanyar el formatget marró al Trivial i per “pavonejar-se” davant dels amics en converses de cafè. La mirada crítica, el contrast de les informacions i aclarir d’on provenen, la identificació de l’agenda política i ideològica de qui les ha elaborat o quin és el mitjà o xarxa social que les ha difós és i serà en el futur immediat una de les habilitats més cobejades per mantenir la llibertat de criteri. I si algú creu que el professorat ho podem fer sols, és que va molt desencaminat.
Si no som capaços de mirar el passat per entendre el present i projectar-nos cap al futur, la Història esdevé una disciplina morta, trista i taxonòmica que només serveix per classificar els fets del passat en unes caixes que hem anomenat “etapes històriques” i que ens les hem cregut per tradició, però que no tenen més validesa científica que l’acord acadèmic que les va fixar. Les ciències socials i les humanitats ens han d’ajudar a crear noves narratives per donar sentit a l’esdevenir i al nostre lloc en el temps que ens ha tocat viure. I són uns temps en què resistir i actuar no havien estat, des de la dècada dels seixanta i dels setanta, verbs tan necessaris de conjugar tot practicant-los. Seguim la setmana vinent i acabem amb algunes propostes de transformació.