Josep Ballbé i Urrit
Avui s’escau la diada d’aquesta santa. Demà, la del sant, el seu fill. Amb la dèria de posar noms monosil·làbics, no hi ha massa gent que se’n digui.
Raó de més per a explicar una mica de la seva història. La mare nasqué l’any 332 de la nostra era, a Tagaste (a hores d’ara, territori algerià), al si d’una família cristiana. La casaren, molt jove, amb un home pagà, violent i llibertí. Agustí fou un dels tres fills que van tenir. En emmalaltir greument, el pare cedí que fos batejat.
Un cop recuperat, en revocà el permís. Passats pocs anys, el pare va morir i ella va tibar endavant. Fou llavors que n’Agustí esdevingué capsigrany i esgarriat, abraçant el maniqueisme.
Tants mals de caps li provocà que el dugué a Roma i Milà, a estudiar. En aquesta darrera ciutat, conegué el famós bisbe Ambrosi, que aconseguí convertir-lo després de 17 anys sent una “cabra boja”. Remarco algun tret de la seva doctrina. Ens anirà rebé, dins d’una època històrica tan controvertida: “Si aspires a assolir grans coses, comença per les petites / Déu proveeix el vent, l’home ha d’hissar la vela / La veritat és com un lleó i no necessites defensar-lo. Ell sol se’n surt / Prega com si tot depengués de Déu, treballa com si tot depengués de tu / La mesura de l’amor és estimar sense mesura / La perfecció de l’home és descobrir les seves imperfeccions”.
Mal acostumats com estàvem a viure ancorats en l’orgull de creure que ho dominàvem, la minúcia d’un virus maleït hauria de convertir-se en molt més que un esperó per a capgirar-nos tots els esquemes. Cito dues reflexions més del sant: “Hi ha quelcom en la humilitat que curiosament exalta el cor / Déu proveeix el vent, malgrat que hissar la vela és tasca de l’home veritable”.
Tocant de peus a terra, convinc que, arran la pandèmia, això als polítics no els passa pel cap. Amb una xerrameca inusual, passen més hores als mitjans audiovisuals que al despatx. Les rodes de premsa assoleixen format d’autèntica “llauna”.
Fan servir mots recargolats. Parlen més amb les mans que no pas amb els llavis. Dubtant que afinin diagnòstics, la millor eina implicaria publicar les ordres al diari oficial i exigir el seu compliment… Reprenent la figura dels dos sants, advoco per més presència i praxi de la virtut de la humilitat. Parlant des d’ella, tindrien més dosi de credibilitat. Traslladant-ho al camp dels refranys, els ho clarificaré: “La que no fila per Sant Agustí, no farà bon bocí”…
M’engegaran a dida, tanmateix. Encara que només sigui pel seu habitual agnosticisme. Mai no volen que ningú els baixi de la trona.
