Les reivindicacions ecologistes han arribat a un tan elevat grau de paroxisme que els seus aspirants a notorietat mediàtica ja no saben què inventar-se.
Un cop amortitzats actes reivindicatius tan lamentables com llançar pintura a un quadre o tan incòmodes com lligar-se a un arbre durant un temps indefinit, calia fer un pas més enllà i deixar-se cruspir per un altre ésser viu com a declaració d’amor a una natura que la humanitat s’està cruspint al seu torn.
Això, mutatis mutandis, és el que devia pensar en Paul Rosolie, un ecologista radical nord-americà conegut per les seves accions extremes en defensa del medi ambient. Una de les més sonades la va protagonitzar uns anys enrere quan es va prestar a ser engolit per una anaconda verda en viu o, millor dit, de viu en viu, i en directe per tal de reivindicar la destrossa que estàvem fent els humans a la selva amazònica. No us penseu que l’home no pensava i que es va posar davant de la serp com qui va un dissabte a plaça. Tot al contrari, Rosolie havia enginyat una mena d’armadura de fibra de carboni, que es veu que és d’allò més resistent, per fer que l’abraçada de la mort que acostumen a fer aquestes serps abans de començar l’àpat no fos tan literal com la pobra anaconda pretenia. Perquè, i això cal aclarir-ho, l’ecologista en qüestió –que no per ser-ho havia de ser necessàriament ingenu– es va oferir a ser cruspit per la serp, però no a ser empassat: volia fer una mica de comèdia com la que s’acostuma a fer en aquest tipus de programes, música d’enjòlit, primers plans de la cara d’angúnia del defensor amazònic, relat trepidant del presentador mentre en la realitat passen menys ocasions de perill que en un partit de l’Espanyol.
La cosa, però, no va lliscar tan fina com pretenia en Paul i l’armadura de carboni tampoc no va resultar tan efectiva com havia de ser. El cas és que, abans que la serp comencés a deglutir l’ecologista, aquest ja es va queixar amargament perquè es veu que l’abraçada de l’anaconda estava deixant els ossos del seu braç dret que semblaven les tessel·les del mosaic de Sant Pere. Abans que els membres del seu equip poguessin intervenir, l’anaconda ja havia posat la seva boca com a barret de l’ecologista i estava progressant adequadament per arribar a l’altura del nas. Aquí es va suspendre la retransmissió i, per als qui pateixin per la vida dels abrandats ecologistes, cal aclarir que el nostre heroi en va sortir bastant sa i bastant estalvi, cosa que no sé si es pot dir de la serp, si hem de fer cas a les denúncies que hi va haver contra aquest programa d’entitats animalistes que clamaven pel maltractament sofert per la pobra bèstia. Sense saber-ho del cert, m’inclino a pensar que l’anaconda verda no només es va quedar sense àpat ecologista sinó que li devien fer la pell perquè no crec que la situació donés per a llargues negociacions amb l’ofidi sinó per a accions més contundents com la de separar-li el cap de la resta del seu cos sinuós.
Així doncs, tenim com a resultat d’aquesta enginyosa reivindicació que per clamar contra la desforestació de l’Amazones s’acaba sacrificant no l’ecologista que s’hi havia prestat sinó una pobra serp que, de moment, amb els arbres que quedaven sembla que ja anava fent. Sempre m’ha semblat digne d’estudi –d’estudi psiquiàtric, vull dir– aquesta tendència a l’excés que tenen moltes reivindicacions ecologistes i animalistes, disposats a sacrificar, si cal, vides humanes per salvar animals i plantes. No es pot dir que no apostin per un món al revés!
En tot cas, pel que fa a Paul Rosolie, després de la seva gesta es veu que no li van quedar ganes de tornar a donar el volt per l’Amazones, no fos cas que fos reconegut per algun parent atansat de l’anaconda verda amb qui va intimar tant. Ara es veu que campa per l’Índia estudiant les migracions dels tigres, sense que consti, però, que s’hagi deixat endrapar per cap felí com a acte reivindicatiu, ni festiu.