Una de les paradoxes més inquietants del moment econòmic que vivim és que tothom té la sensació de perdre.
Les famílies, perquè no arriben a final de mes tot i treballar. I les empreses, especialment les petites i mitjanes, perquè suporten uns costos laborals cada cop més elevats sense que la productivitat acompanyi.
Entre 2020 i 2023, els costos laborals per a les empreses han crescut molt per sobre de la mitjana històrica, impulsats per l’increment del salari mínim, la inflació i l’impacte de la reforma laboral. Les pimes han fet un esforç notable per mantenir l’ocupació i millorar les condicions dels seus treballadors, però aquest esforç topa amb un mur: la productivitat no creix al mateix ritme i, per tant, els marges es redueixen i la capacitat d’inversió s’erosiona.
És una realitat incòmoda, però inqüestionable: si exigim salaris més alts sense que l’economia generi més valor, el sistema es tensiona. No perquè les empreses no vulguin pagar més, sinó perquè, senzillament, no poden sostenir increments recurrents sense caure en la inviabilitat.
Aquesta situació es veu agreujada per un sistema fiscal que no actua com a corrector, sinó com a amplificador del problema. La decisió de no deflactar els trams de l’IRPF —ni a escala estatal ni autonòmica— ha fet que milers de treballadors paguin més impostos encara que el seu poder adquisitiu hagi empitjorat. Segons Funcas, l’Estat va recaptar 9.800 milions d’euros extres el 2023 per aquesta via, a costa sobretot de les rendes mitjanes.
Sense una fiscalitat justa, augmentar el salari brut només engreixa la recaptació, no el poder adquisitiu.
Posem-hi xifres: una persona amb una renda anual de 30.000 euros a Catalunya va pagar l’any 2024 un total de 5.038 euros en concepte d’IRPF. Si s’hagués aplicat una deflactació raonable equivalent a la inflació acumulada del 12,5% en el període 2022-2024, aquest contribuent hauria pagat uns 255 euros menys. Per a una renda de 45.000 euros, el sobrecost creix fins als 427 euros anuals. Aquesta diferència no és trivial: és el cost de la cistella de la compra d’un mes per a moltes famílies.
A més, cal tenir present que Espanya és una excepció en el context europeu, ja que no deflacta l’IRPF des del 2015, segons dades de l’INE. La gran majoria dels països del nostre entorn deflacten l’IRPF de manera sistemàtica o, com a mínim, tenen mecanismes establerts per ajustar els trams impositius a la inflació. Alemanya, França, els Països Baixos o Àustria són exemples d’estats que han aplicat aquesta correcció per evitar que els contribuents perdin poder adquisitiu de forma encoberta. Només Espanya i Eslovènia mantenen una negativa sostinguda a adaptar els trams de l’IRPF a l’evolució dels preus, fet que distorsiona la pressió fiscal i carrega, de manera regressiva, sobre les rendes mitjanes i baixes. Aquesta manca d’actualització no només és una anomalia, sinó també una pèrdua d’oportunitat per construir un sistema fiscal més just i coherent amb la realitat econòmica de les famílies.
Perquè cal dir-ho clar: les persones fem la compra amb el sou net, no pas amb el sou brut. Omplim el dipòsit, paguem el lloguer, les extraescolars o el menjar dels fills amb el que realment ens queda al compte a final de mes. Per tant, quan el salari brut s’incrementa per compensar la inflació, però l’IRPF no es deflacta, l’Estat es queda una part creixent d’aquest ajust i el guany real es dilueix o, directament, desapareix. És un augment fiscal encobert que fa més pobres els treballadors i, de retruc, pressiona les empreses a anar més enllà del que poden sostenir.
És un greuge doble: els treballadors veuen com la inflació s’empassa bona part dels seus ingressos i les empreses han d’afrontar pressions salarials creixents per intentar compensar-ho. I tot plegat, amb una productivitat que continua estancada i una economia que no premia l’esforç, sinó que penalitza qui intenta fer les coses bé.
Les empreses som conscients de la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. No vivim d’esquena a la realitat social. Però precisament per això, és imprescindible que la política fiscal deixi de ser una eina recaptatòria cega i passi a ser un instrument de justícia i de competitivitat. Deflactar l’IRPF no és cap privilegi, és una qüestió d’equitat i de coherència amb l’objectiu compartit de tenir una economia més productiva i una societat més cohesionada.
Les empreses no poden assumir eternament el cost d’un sistema que no fa els deures. Si volem millors salaris, necessitem més productivitat. I per tenir més productivitat, calen empreses amb capacitat d’invertir, d’innovar i de créixer. La fiscalitat hauria de ser aliada d’aquest camí, no un obstacle més.