El gran mural “Al·legoria del transport”, fet per Pere Viver el 1904 i que decora el “hall” de l’Escola Industrial, tornarà a la seva paret cap a la setmana de Sant Joan.
De fet, un equip de restauradors el va despenjar el mes de febrer, després que l’Eseiaat constatés que les teles s’estaven deteriorant greument i que patien almenys dues visibles esquerdes. L’equip encapçalat per Berta Blasi l’està restaurant ara, des del seu taller BBLASI Conservació i restauració (ubicat a Tiana).
Tanmateix, no és el primer cop que la universitat ha de restaurar el mural. Ja el 2017 va ser objecte d’una restauració “molt profunda”, en paraules de Berta Blasi, ja que l’estat de conservació era dolenta. De fet, s’estava estripant. I un altre equip professional el va treure de la seva ubicació, per poder treballar amb tranquil·litat.
Però després d’aquesta primera gran operació, el mural encara va haver de viure dues intervencions més, en aquest cas “in situ” i sense moure físicament l’obra. I ara, s’afegeix el trasllat de 2025. Un dubte: com és que l’obra ha patit tantes operacions en un període relativament curt de temps?
Una pintura podria ser un ésser humà. La conservadora Berta Blasi ho explica així: “De vegades passa amb els pacients de carn i ossos. Pots fer unes fregues, pots entrar ja a una operació quirúrgica... Els restauradors volem intervenir el mínim, per estabilitzar la peça. Però de vegades, les peces no responen com esperàvem”. I aquest ha estat el cas, precisament, d’“Al·legoria del transport”. O sigui, que després de la gran intervenció de 2017, li han sortit noves xacres de la vellesa.
- Treballant en el mural de Pere Viver / Nebridi Aróztegui
“Però és que igual que entrar en el quiròfan d’un hospital és un risc”, també ho és al quiròfan de la restauració, exposa Berta Blasi.
I quina tasca han fet a la sala d’operacions de Blasi? “Nosaltres hem optat per un criteri de mínima intervenció. El més important és que hem fet una neteja i que hem tornat a unir bé els estrips, perquè no es tornin a obrir”, explica Blasi.
I sobretot, el més innovador és el replantejament que han fet en el format d’exhibició del mural: En comptes de col·locar-ho com una única planxa, serà instal·lat en 8 suports físics diferents. Ara bé, sense que a l’ull humà li sigui fàcil de veure-ho.
Amb aquesta proposta, pretenen facilitar la feina en cas que en el futur el mural necessiti tornar a ser rehabilitat. “És com planificar el futur. Perquè baixar-la de la paret i tornar-la a pujar cada cop que s’estripi en els pròxims anys serà un fet traumàtic per la peça. Per això és ideal no estressar-la gaire, que estigui tranquil·la”, ho justifica Blasi.
Així que el mural s’exhibirà ara segmentat en 8 peces (de 2,4 per 1,5 metres). De forma que quan sigui necessari corregir algun estrip del mural, només calgui despenjar la peça afectada.
“Ara bé, aquesta divisió en vuit peces no és una decisió irreversible. Si en el futur volen unir els vuit segments en una única peça, només hauran de retirar les bandes per subjectar cada peça que hem posat nosaltres, amb un suport secundari”, assegura Blasi.
De fet, aquesta proposta és innovadora i no queda clar que generi el consens del 100% de la professió. Per això, destaca Blasi, s’han atrevit a fer un replantejament innovador, però reversible.
Amb el revers del mural Pere Viver / Nebridi Aróztegui
La degradació del mural és una realitat. Especialment pel paper sobre el qual es va dibuixar. “Es tracta de condicions endògenes: O sigui, es va fer amb un paper de mala qualitat, que és el que es feia amb el procés d’industrialització ràpida que es va viure a partir de 1900”, diu Blasi. “Es va passar d’un paper artesanal a un totalment industrialitzat. I tot i que inicialment accelerava molt el procés de producció, després amb els anys el paper tornava molt àcid, provocant que tornés de color marró -com els llibres- i que es trenqués”.
Per això que a la reforma del 2017, una de les prioritats fos aplicar un procés de desacidificació. “Van fer que el PH de la peça passés d’àcid a neutre, i s’alenteix el procés d’acidificació”, diu Blasi, i fa guanyar uns 5 anys de treva (o potser fins a 10). Ara queda per veure com evoluciona el paper, un cop torni a casa.
“Els murals tan grans no són freqüents”
A cada costat del “hall” es troben sengles murals, dels pintors i germans Viver, que representen una al·legoria del món industrial de l’època. I que daten de l’any 1904. Només un dels dos ha estat sotmès a restauració. En tot cas, les pintures representen tot el procés de la indústria llanera al vestíbul modernista de la universitat.
El mural restaurat és un dels més grans de Terrassa, amb 11 metres de llargada per 2,24 metres d’alçada. I en aquesta gran dimensió es troba un dels principals reptes en el seu manteniment.
De fet, al parer de Berta Blasi, la UPC i l’Eseiaat tenen una gran sensibilitat cap al patrimoni artístic i industrial que s’ubica a les seves instal·lacions. “I no es pot dir de totes les institucions universitàries”. Blasi està molt contenta d’haver pogut treballar amb “Al·legoria del transport”. “Havíem treballat amb alguna altra peça gran, però no és freqüent. I això ha fet que aprenguem molt sobre el procés per baixar una peça així”, diu. “També ens ha agradat conèixer la història del mural. I veure a partir d’ara, en els pròximss anys, com evolucionen els materials, després del nostre tractament”, afegeix. De fet, Blasi ha fet una restauració “respectant la feina feta el 2017”, diu. No ha fet servir ni cola blanca ni retolador. Res que no es pugui treure o que facin que la peça envelleixi abans, vaja.
