Montse Armengou: "La realitat supera la ficció"

Fa uns anys vaig llegir una novel·la fantàstica, “La conjura contra Amèrica”, de Philip Roth, que especulava amb l’arribada d’un feixista a la presidència dels Estats Units. Barrejant ficció i elements històrics, l’autor fabulava amb un president titella (Lindbergh, l’aviador que va creuar l’Atlàntic en solitari i heroi nacional) amb el suport de l’industrial automobilístic Henry Ford, responsable d’haver pagat l’edició i difusió als Estats Units de “Els protocols del savis de Sió”, el gran llibre antisemita que va contribuir decisivament a crear el caldo de cultiu previ al genocidi jueu comès pels nazis.

Vaig arribar al gener a uns Estats Units més desconeguts per mi que totes les altres vegades que he viatjat a aquest gran país. A l’ambient encara queda alguna cosa de la incredulitat –i la tristesa- per la victòria de Trump. D’altra banda, però, fa 30 anys que no es veien les mobilitzacions que cada dos per tres omplen els carrers de gent de totes les edats, races, orígens i sexes (i opcions sexuals).

Aquesta transversalitat em recorda les grans mobilitzacions per la independència a Catalunya i els intents enemics de dir que som quatre gats manipulats.

Resistència
Des de la gran marxa de les dones del gener passat fins a les petites manifestacions -com les dels jueus del meu barri de Village que demanen protecció per als seus veïns musulmans- hom pot sentir un crit unànime: RESIST!
Resistència (i reacció) als cops de Twitter enfebrats que envia de matinada un president que no dubta a insultar qui gosi portar-li la contrària. Resistència (i argumentació) a les mentides que enterboleixen la vida política quan Trump acusa Obama d’aprenent de Nixon amb un nou Watergate. Resistència (i acció) contra les mesures antiimmigració i que estan deixant els hospitals i llocs de recerca científica sense personal fonamental.

El científic català Joan Massagué, una eminència en la investigació contra el càncer i resident a Nova York des de fa anys, així mateix m’ho deia fa pocs dies.

Ciutats, escoles, universitats i locals comunitaris s’han convertit en el que s’anomena “sanctuaries”, llocs on s’amaguen persones sense papers. Perquè les imatges que es van produir als aeroports quan no es deixava entrar persones dels “set països del mal”, segons Trump, van fer la volta al món. Però cada nit, quan dormim bressolats per l’udular de les sirenes novaiorqueses, en el confort del nostre llit, agents de l’ICE (Immigration and Customs Enforcement) detenen gent sense papers, persones que han crescut i viscut aquí, que ara tenen fills i dels quals són separats sense pietat. I allà no hi ha càmeres que documentin aquestes deportacions nocturnes, en un degoteig constant.

Val a dir que moltes d’aquestes situacions potser podrien haver estat millorades durant els vuit anys de mandat del primer president negre de la història dels Estats Units.

Val a dir que l’arribada de Trump al poder té molt a veure amb la desafecció de la política dels partits tradicionals, tal com està passant a Europa amb l’ascens de l’extrema dreta.

I val a dir també que, malgrat les pegues que puguem trobar a Hillary Clinton, el país sembla que no estava preparat encara per a una dona com a presidenta.

El dia que Trump va anunciar tot ufanós –amb una “inflamenta” que no saps on acaba la grogor del cabell i on comença la vermellor de les galtes enceses i exaltades- que la fàbrica de cotxes Ford retirava la seva producció a Mèxic, vaig recordar la novel·la de Philip Roth. I que la realitat supera la ficció. 

L'autora és periodista i actualment fa classes a la New York University