Terrassa

Les torres, sentinelles d’estiueig a l’antiga

Aprofitant que aquesta setmana hem tancat l’estiu, descobrim de la mà de l’historiador vallesà Josep Alavedra com era l’estiueig de les classes benestants i alta burgesia

Cal Marcet (1895), de l’arquitecte municipal terrassenc Lluís Muncunill / alberto tallón

[Ander Zurimendi]

Eren estiuejants. Es podria considerar l’avantsala del turisme. I el Vallès en va ser un dels referents.

Parlem del concepte d’estiueig tradicional, que neix cap a la dècada del 1870 a Catalunya de la mà de la revolució industrial; que tindrà l’època daurada a les dècades del 1910 i 1920, amb l’extensió de la línia d’FGC i que s’interromprà per la guerra civil.

“Els fabricants i prohoms volien sortir de les ciutats, que eren espais insalubres”, explica l’historiador i divulgador Josep Alavedra. “Hem de pensar que les ciutats eren plenes de xemeneies i fum i no s’hi podia respirar; que no hi havia clavegueram…”, afegeix. Com ben exposa Vicenç Villatoro a la seva novel·la “La ciutat del fum”.

Per això, l’alta burgesia cerca el contacte amb la natura. “De fet, aquest estiueig està molt marcat per la salut. Van als pobles buscant respirar aire fresc i prendre aigües naturals”, diu Alavedra. De fet, en molts de casos eren recomanacions dels metges de l’època. “Ara bé, ens estem referint només a l’alta burgesia, als amos dels vapors i tallers”, matisa.

I és així com el Vallès començarà a veure com es construeixen les torres, considerada la típica casa d’estiueig vallesana. El seu creixement, però, està del tot marcat pel ferrocarril. “Llavors no hi havia pràcticament carreteres, era el tren el que vertebrava el territori”, diu Alavedra. L’actual línia R4 de la Renfe de fet és molt antiga. Arriba a Terrassa l’any 1856. Comencen a néixer les torres a Montcada i Reixac, que per la proximitat amb Barcelona esdevé un lloc predilecte. Les següents torres s’alcen a Cerdanyola, que esdevé en el gran municipi d’estiueig del seu moment. “Cal imaginar-se com seria la plaça del Vallès en aquell moment, tota verda sense construccions”.

Publicitat

Al nord de Terrassa
I si aquestes són les destinacions dels prohoms barcelonins, la burgesia terrassenca optarà per municipis de la contrada, especialment Matadepera, donat que està sota el Parc Natural de Sant Llorenç i s’hi respirava aire fresc.

Entre les grans torres del moment destaca Casa Aldavert (1890), freqüentada per personalitats de la renaixença catalana i escriptors com Àngel Guimerà, qui –diuen– es va inspirar en Matadepera per alguna de les seves novel·les.

També destaca Cal Marcet (1895), de l’arquitecte municipal terrassenc Lluís Muncunill. Ubicada al bell mig de Matadepera, quan al poble només hi havia l’Església i quatre cases de pagès. En el camí de Matadepera a Talamanca trobem la imponent Torre de l’Àngel (1907), també munculliniana. També cal observar la torre Salvans, poc abans d’arribar a La Barata, del fabricant tèxtil Francesc Salvans (“de la Unió Monàrquica i posteriorment de la Lliga”, apunta Alavedra, assassinat l’any 1936). Paradoxalment, acolliria els darrers dies de Manuel Azaña abans de fer el camí de l’exili cap al Pirineu, el gener de 1939.

La casa d’Andreu Vidal (1909), la torre Matarí, la de Neus Guadall, la dels Vallhonrat… “Tota manera, la gent de Terrassa no només anava a Matadepera. També anaven a la Garriga, a l’Ametlla, a Sant Feliu de Codines… O prendre les aigües als hotel-balnearis de Caldes de Montbui”, exemplifica Alavedra.

Ferrocarrils
Però és quan s’inaugura la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (conegut com l’elèctric), quan esclata veritablement l’estiueig al Vallès. Any 1930. I és que és el tren la forma de comunicació i mobilitat (en què les famílies viatjaran amb les minyones).

Al llarg de les vies neixen nuclis com Valldoreix i Bellaterra. Sant Cugat també s’omple de torres. I si bé la guerra civil trenca aquesta dinàmica. Quan es recupera en els anys 50, a poc a poc va adquirint un caràcter menys elitista. Es fan urbanitzacions vora les torres que abans estaven aïllades, però que van quedant integrades en la trama urbana. El moviment migratori també potencia les casetes d’autoconstrucció entre pinedes, de forma que d’urbanitzacions burgeses es transita cap a urbanitzacions populars. I malgrat que tot aquest estiueig fa temps que va acabar majoritàriament, hi han quedat els exemples d’arquitectura (tant noucentista com, especialment, modernista) dels quals es fan rutes guiades.

Publicitat
Les torres, sentinelles d’estiueig a l’antiga
To Top