Can Minguet busca comprador. La casa amb aire de masia que hi ha a l’inici de la carretera de Rellinars, amb l’entrada pel carrer del Pla de l’Ametllera, un hort enlairat sobre el carrer i un rellotge de sol a la façana, té penjat el cartell de venda. La seva penúltima propietària, l’artista Mercè Elias Freixas, que la va conservar fins al final, va morir el novembre del 2025, als 91 anys, sense descendència directa.
A Domènec Ferran, historiador i exdirector del Museu de Terrassa, aquesta casa sempre li ha cridat l’atenció, també pel nom, perquè Minguet és un diminutiu de Domènec. Però hi posa un matís: “Sempre li havien dit masia, però a Terrassa no hi ha cap masia documentada amb aquest nom, ni realment ho és. És una casa construïda en un entorn urbà, que té una part d’hort i una façana amb un rellotge de sol”, explica. “Aquesta façana pot ser similar a una masia per l’orientació, perquè té una doble vessant a la coberta i perquè té aquest rellotge de sol”, afegeix.
El rellotge, del 1888 i restaurat el 1998, mostra un sol amb cara humana i la inscripció “Bon dia”. La casa és anterior: segons Ferran, la va fer construir el 1833 Antonio Elias Viel, que s’hi va traslladar des del carrer Major de Sant Pere. Era un besavi de Mercè Elias, filla de Domingo Elias Puig i neta de Francesc Elias. La memòria familiar el vincula a la mina Matalonga i al desaparegut pantà de la Xuriguera. Un antic capbreu ja esmenta dos Elias, pare i fill, com a pagesos propietaris del terreny, però només hi parla de terres de conreu, no de cap masia.
Una casa plena de records
Ferran va poder visitar la casa i fer-hi fotografies el 2023, amb Mercè Elias, que llavors tenia gairebé 90 anys. Ella vivia a Matadepera i la casa estava deshabitada. Ja pensava vendre-la, però li sabia greu que la reformessin, i havia rebutjat diverses ofertes per enderrocar-la i fer-hi pisos. Mercè Elias era artista. Pintava, dibuixava i formava part del Col·lectiu d’Art de Matadepera, amb el qual havia exposat, i poc abans de morir va presentar la seva primera escultura. També era contacontes: entre el 2000 i el 2012 va conduir les Hores del Conte de la Biblioteca Àngel Guimerà, i a la casa encara guardava els cartrons retallats que li feien d’escenografia quan explicava contes al carrer.
Ferran la descriu com “una casa plena de records”. En un saló de la planta baixa hi havia papers pintats que podien ser dels anys 30 o 40. La casa també conservava mobles molt vells, com un armari modernista, algunes làmpades del mateix estil i una cuina econòmica, a més d’obres seves. Entre aquells records hi havia una fotografia en blanc i negre de fa més de 80 anys en què Mercè Elias surt de petita entre el pare i la mare, amb la casa, l’hort i unes gallines.
- Mercè Elias entre el pare i la mare, amb la casa, l’hort i unes gallines en una foto antiga
Des del carrer, l’hort elevat sobre el xamfrà ja crida l’atenció. A sota, en l’espai que dona a la vorera, hi va haver durant uns anys una xurreria, on Ferran recorda que anaven a comprar patates i xurros els diumenges. Al costat de la tanca, una mena de torre amaga el pou d’aigua amb què es regava l’hort. El cartell de venda actual tapa un antic anunci de la gasosa La Casera dels anys 60, un vestigi publicitari com el del Netol restaurat al centre de la ciutat.
La casa, que s’alça sobre un solar d’uns 530 metres quadrats, no està catalogada ni inventariada, i no té cap protecció patrimonial. “Em sap molt greu, sobretot per aquella part de l’hort”, lamenta Ferran. “Poder tenir un hort com aquest al centre de la ciutat és molt inusual, i és una llàstima que es perdi”.
