Vau obrir l’any 1995. Però abans, els postres pares ja estaven en la restauració, oi? De sempre. Quan tenia 8 o 9 anys, el meu pare ja va agafar un restaurant. El meu germà Xavi ha après la cuina de la mare i jo sempre he estat a la barra. Sortíem del “cole” i veníem. Era com un joc. I també he treballat a dues fàbriques, però el cap de setmana també em dedicava a la restauració.
Tothom pot ser cambrer? Es pot ser “transporta-safates”. Ser cambrer t’ha d’agradar. Si no, no ho facis. Perquè duraràs un any i el tancaràs el bar. O el traspassaràs. Ja sigui perque no t’agrada, perquè no tens volum de feina, perquè no és el que t’esperaves... La gent es pensa que obrir un bar és tenir quatre taules i guanyar calés.
És molt esclau? Molt. T’hi has de dedicar i t’ha d’agradar. I que sàpigues el que vol la gent. Tu Ander, quan vens, el Xavi ja sap com t’agrada l’entrepà. Sabem el que volen els nostres clients, perquè hi parem atenció. Si vull que et sentis bé, cada client que entra ha de veure un Joan alegre, encara que tingui mal de queixal. De vegades em fa mal fins al cul, però el client no ho ha de saber, que ja té les seves coses. No venen a escoltar-me a mi.
Feu de psicòlegs? Sí... És que t’ho menges tot.
Així que la gent us explica confidències? Sí, les que volen. Si jo parlés d’aquest o de l’altre... Mare de Déu! Però a mi m’agrada que la gent em tingui confiança. I la gent es desfoga. A veure, potser de vegades pensava cap a mi: “Uff...”. Però ve a desfogar-se. Com abans anaven al cura, ara venen al cambrer. .
A quanta gent coneixes personalment pel seu nom? A 200? O 400! Pràcticament a tthom que passa. 400 o 500...
És un tret propi de bars tradicionals. I cada vegada en quedeu menys... Perquè és molt esclau. Avui dia la gent jove no li diguis que ha de venir a treballar el dissabte o el diumenge... Bé. Sí que vindran, però perquè li pagues, no perquè li agradi. Aquí treballàvem els dissabtes perquè m’agrada la meva feina (que no pas la idea de treballar). Aquí hem tingut la gran sort de no treballar mai: Jo he estat fent el que m’agrada. És diferent, quan et lleves pel matí.
El perfil del client ha canviat? La meva clientela no gaire, té un perfil similar. No és un bar de copes, ni de fotre cerveses. De fet, mai he servit més de dues cerveses a ningú. La tercera li he dit que se la fes a un altre lloc.
Així que no has fet fora ningú? Sí que ho he fet, tot i que poques vegades. Però no per cerveses. No és l’ambient que volia. Aquí mai no hi ha gent fent xivarri.
El vostre bar és molt interclassista: Aquí venen els obrers amb l’uniforme, com també oficinistes amb corbata. Al nostre bar és tan important un obrer que baixa de l’andana i ve a buscar una Coca-Cola que l’alcalde quan ve a fotre’s un entrepà de truita. Tots són clients del local. Jo la gent no la tinc com a clients, sinó com a amics. És tan important, el banquer, l’escombraire, l’obrer... Jo no miro com vas vestits.
També tindreu diverses ideologies? De totes. El que has de tenir clar és que tu, com a cambrer, no has de tenir cap ideologia. El meu partit polític és el Bar Font Vella. No has de ser de cap partit, ni equip de futbol, ni de religió. A més, no deixo parlar de futbol o política així en veu alta, de taula a taula. Cadascú a la seva taula sí, només faltaria. Però en veu alta o discutint, no. T’ho fas al carrer.
En els esmorzars de forquilla sí que hi haurà hagut un canvi... Sí. Ha baixat. Abans hi havia uns altres costums. L’obrer s’aixecava, es fotia cafè, copa, barreja, treia tabac de la màquina, posava el canvi a la escurabutxaques... Això ja no existeix.
Quin és la transformació més gran heu viscut? Potser quan es podia fumar. Però és que la qualitat de l’ambient és molt superior. Aquí vegades hi havia boira, tothom fumant... Això semblava Londres!
El carrer també ha canviat, físicament. Uff, pel carrer baixaven cotxes. Les furgonetes del diari m’aparcaven a davant, pel quiosc que hi havia aquí. Però es va peatonalitzar, el quiosc va tancar...
Sempre teniu el Diari de Terrassa. A la barra, es comenten les notícies? I tant! Es parla de les notícies... Però sobretot, de les persones que surten a les fotos. La gent buysca el Diari de Terrassa a la barra. No para. Ah! El que la gent troba a faltar de vegades són els Classificats d’abans: “Vendo coche”, “Se ofrece trabajo”...
No serà tot de color rosa! No. Hi ha hagut moments difícils. Com la pandèmia. I mira que vaig tenir la gran sort que la propietat del local ens va ajudar molt. Però va ser molt dur veure que els altres comerços podien obrir, però l’hostaleria no. Com si nosaltres tinguéssim la culpa. O la gent només es contagiés al bar, però al supermercat no?
