Això de les discoteques, que ara ho trobem el més normal del món, no ho era tant fa unes dècades. A la ciutat es va viure una eclosió més que rellevant fregant la dècada dels vuitanta amb l’aparició de locals de tota mena. D’uns, a vegades, van sorgir els altres i van anar sortint opcions en una època en què el sector estava encara en bolquers. La manca d’experiència dels empresaris que es van atrevir a iniciar un projecte dedicat al ball i a les copes, de tarda o de nit, es va suplir amb imaginació i, sobretot, moltes ganes.
El nom de Maggoty es va triar mirant un diccionari anglès. Ho explica Jaume Gorina, fill d’un dels fundadors d’aquesta discoteca que, en el seu temps, va ser la de més capacitat de la població. El nom els va agradar, sense saber quin era el seu significat, que no és cap altre que “Ple de cucs”. No es va triar en sentit figurat ni fent al·lusió a res ni a ningú. Va sortir així i res més a dir.
El Maggoty, fill directe d’una altra sala del moment, Zodiac, constava de tres plantes, una de subterrània, on hi havia la sortida d’emergència, una planta baixa, la part més gran, i un pis. Al subterrani es posava música rock, Rolling Stones, Beatles i altres i també lents mentre que a la part de dalt es podia ballar al ritme de la música de discoteca del moment. “Si no t’agradava el que posaven a dalt, baixaves a baix i al revés”, apunta Gorina.
La número u
“Va ser un “boom” i va ser la número u de la ciutat durant molts anys”, recorda Gorina. Era una època daurada perquè anaven apareixent nous locals, comenta i, a més, era la sala més gran de les que hi havia llavors. Explica també que, al principi, les llicències que s’atorgaven eren com a “Sala de té con baile” i, posteriorment, ja es van començar a repartir amb la denominació de “Discoteca”.
El camí de Maggoty va anar també lligat a una professió que, en aquell període, gairebé no existia i menys a aquesta ciutat, la de discjòquei. Gorina comenta que “aquest ofici no existia llavors i els primers discjòqueis que vam tenir van ser dos locutors de Radio Nacional de España, el Pep Fornés i el Josep Lluís Ramon”.
Vigilància fèrrea
A més a més, rememora que a l’entrada al local s’era rigorós i no es deixava i hi havia “una vigilància molt fèrria” per evitar qualsevol incident. També assegura que havien entrat fins a 1.200 persones en algunes sessions, una xifra que, en aquells temps, era tot un rècord.
Als voltants dels noranta, Maggoty va tancar les portes i, durant molt de temps, l’espai que ocupava va ser per a una botiga dedicada al descans i als matalassos. Una altra picada d’ullet amb què toca després d’una nit boja?
