Per què és important reivindicar un dia com avui?
Perquè continua havent-hi molta homofòbia i molta transfòbia. Jo parlo des del meu cas, sent trans, que porto 20 anys ja com a Ángel, però he patit transfòbia fins fa ben poquet al gimnàs, aquí a Terrassa.
Creus que en un dia com avui, la visibilitat al col·lectiu trans és correcta, o cal reforçar-la?
Caldria reforçar-la. De moment, estem contents, des de l’Ajuntament s’han bolcat amb la causa. És el meu primer Orgull, la primera manifestació a Terrassa, i no sabem com pot sortir. Imagino que bé, perquè ve molta gent respectada de la ciutat.
Com s’han viscut aquests dies previs des de Homies Pride?
Hi ha bastants nervis i bastanta emoció. Tot ha estat molt ràpid, durant aquest mes. Jo no hi he pogut estar molt per feina, però s’ha treballat molt, fent cartells i enviant un munt de correus. Veig molta unió. Ja saps que amb les associacions acostuma a haver-hi aquests petits rifi-rafes, però en el nostre cas és tot molt saludable. Hi col·labora tothom, fins i tot persones que no són del col·lectiu, que és el més curiós.
Podries explicar com ha estat el teu cas?
La meva família és andalusa i molt conservadora. Jo he viscut un matriarcat, on la meva àvia va tenir quatre filles i la primera neta vaig ser jo. Volien el mateix de mi: molta feminitat i tot molt marcat. Jo vaig aguantar 26 anys així, com a Sara. De fet, perquè em fessin una mica de cas, em vaig buscar un xicot, encara que no m’agradessin els homes. Però vaig aguantar casat un any i nou mesos, només, perquè no podia aguantar la pressió. Per a poder ser jo, havia de posar terra per mig. Vaig anar a València cinc anys, on vaig tenir una relació lèsbica. Però jo havia de treure l’Ángel, al cap i a la fi soc un home. I ho vam acabar deixant. Vaig anar a Bilbao quatre anys més, on vaig conèixer una dona trans, i vam tenir una relació familiar, no de parella. I després vaig conèixer la Nieves de manera virtual. Durant la pandèmia vam parlar, vam unir-nos més i, com que els dos havíem de començar de zero, vaig venir aquí. I ara ens hem casat.
Com és la teva relació amb la teva família, en l’actualitat?
No hi ha relació perquè, malgrat tot, ells continuen esperant de mi coses que jo no els donaré mai. Jo els estimo i tot, però és millor així, perquè d’aquesta manera ells estan bé i jo també ho estic. Si estem junts, ens fem mal. La comunicació és tòxica, per tant, és millor que hi hagi distància, res més.
Has vist diferències a Terrassa amb les altres ciutats pel que fa a la convivència?
A València, tot i el que està caient allà, el tema trans està molt normalitzat. A Bilbao hi ha una espècie de guetos. Els bascos són molt seus. És difícil d’explicar, perquè a nivell burocràtic, tot és molt fàcil, però a nivell social són molt hermètics, i només es relacionen entre ells. I aquí a Terrassa no m’havia obert fins ara, perquè tenia el món del col·lectiu com aparcat, tenia la vida estable. I arran de l’aparició de Homies Pride, les dues germanes Pascual, la Lluïsa Melgares ens hi va posar en contacte, ens van plantejar la idea, i vaig veure que era un projecte molt interessant.
Què els hi diries als joves que puguin estar vivint una situació com la que vas viure tu?
Que parlin i que es creïn la seva pròpia família. Que no siguin reservats i que exterioritzin tot el que tenen a l’interior. Jo he anat construint-me una família al llarg del temps, perquè amb la meva família biològica no hi podia comptar. Hi ha gent que, sense ser de la teva família de sang, t’entén i et comprèn. A mi m’han cedit habitacions. Sempre he treballat, gràcies a Déu, però a mi, gent estranya m’ha cedit un llit. No s’ha de tenir por; existeix gent bona que t’obre les portes de casa. I també, acudir al psicòleg, que no ho dubtin. No estan per a tractar-te una malaltia, estan per a acompanyar-te en el camí. Necessitem acompanyament psicològic. El meu missatge és que s’obrin, que siguin ells mateixos.
