“Calma que només m’han nominat”, va haver de dir-li a la seva mare quan va llegir al Diari que era un dels capdidats. En Caye, sent “supersincer”, reconeix que l’il·lusiona molt la idea de poder arribar a ser Capgròs de l’any: “per mi és el màxim honor que et poden fer com a terrassenc”. De fet, el director egarenc confessa que fa un temps que la idea li rondava pel cap: ”potser algun dia, si continuo fent les coses bé...”.
La seva llarga trajectòria dins del món del cinema i el dibuix, sumat al ressò que va fer “La mesita del comedor”, diu, deuen ser les raons per les quals el Casinet de l’Espardenya l’ha vist amb bons ulls. El component diferencial, però, és que Terrassa ha estat el paisatge de les seves obres: “ho he rodat tot aquí, sempre he pensat que si hi havia una bona localització per fer cinema, era la nostra ciutat”.
La popularitat del reconeixement ha fet que molta gent pel carrer el pari per felicitar-lo per la capdidatura. Dedicant-se a un sector internacional com el cinema, en Caye explica que “el Capgròs de l’Any” és la darrera de les tradicions terrassenques que ha d’explicar als cineastes argentins o nord-americans amb què treballa: “per què collons tens un cap gegant amb la teva cara”, es preguntarien en cas que guanyés.
Ser triat com a Capgròs de 2025 seria una bona metàfora pel que ha estat la carrera de Casas: “he hagut de ser molt “capgròs” i insistent per poder dedicar-me al cinema”, explica. En un món tan complicat com aquest, “he hagut de donar molts cops contra la paret fins a poder tirar-la a terra”, acaba. “Com a bon friqui”, diu, un reconeixement que valora la feina d’anys, l’exposaria amb la col·lecció d’antiguitats i joguines de casa seva.
