Hi ha festes que es viuen, i d’altres que es recorden per sempre. La Patum de Berga, declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2005, és una d’aquestes últimes. Aquesta setmana, milers de persones tornen a omplir la plaça de Sant Pere per deixar-se emportar pel foc, la música i la màgia d’una celebració que transcendeix el calendari i esdevé sentiment col·lectiu. Però, què pot agafar-ne una ciutat com Terrassa? Podem aprendre d’una festa com la Patum per reforçar la nostra Festa Major o la cultura popular local?
Per explorar aquesta idea, hem parlat amb tres patumaires (en menor o major mesura) de Terrassa: Jordi Bayona, Quico Simó i Jaume Maeso. Podem dir que tots tres comparteixen una passió incondicional per la Patum.
Jaume Maeso, president de Minyons de Terrassa, es declara patumaire des dels sis anys. Des de llavors, no se n’ha perdut cap edició, exceptuant la de l’any de la covid. “Primer a la Patum infantil, després als Passacarrers i, ja fa anys, a la Patum completa”, diu. Maeso subratlla la manera de viure la festa: “M’atrau per tot el seu conjunt: el sentiment de poble, la música, la dansa, la comunió... El millor de la Patum són les emocions. Tothom s’hi bolca”.
“El millor de la Patum són les emocions. Tothom s’hi bolca”
Jordi Bayona, dels Voluntaris Forestals de Terrassa, va descobrir la Patum el 2015. Assegura que “és un acte diferent de la resta, sobretot per la seva història i pel rebombori que genera. És una festa que s’ha de viure mínim un cop a la vida”. Destaca, a més, “la representació de l’orgull de poble i de nació”.
El sentiment de pertinença és un element clau que es repeteix també en les paraules de Quico Simó, periodista i membre de Geganters de Terrassa, que hi va anar per primer cop als 16 anys, el 1991: “Hi ha un sentiment molt intens. Des del primer dia, em va atrapar el seguiment multitudinari que té la festa, a més de la disciplina i el respecte entre totes les colles”. En la mateixa línia, destaca que “quan balla l’àliga, tothom calla”, afegint que “hi ha tota una disciplina de comportament, dansa i vestimenta que és impactant”.
“La discplina de comportament, dansa i vestimenta és impactant”
La pregunta és obligada: si la Patum genera aquesta emoció, aquest orgull i aquesta implicació, què podem aplicar a la nostra ciutat? Tots tres coincideixen que a Terrassa hi ha bona base: figures com els Gegants, els Nans, l’Àliga i un teixit associatiu actiu. Però també detecten alguna mancança.
Bayona, per exemple, apunta que “les úniques figures de cultura popular que penso que ens falten són els Cavallets”. Quico Simó, en canvi, és més directe: “M’agradaria que la cultura popular tingui encara més protagonisme a la Festa Major de Terrassa. Hauria de ser, en la meva opinió, la meitat de la festa”.
La manera de viure la festa
Des del punt de vista de Jaume Maeso, de la Patum “podríem aprendre la seva manera de viure la festa”. En aquest sentit, destaca com “una ciutat sencera es bolca per un mateix objectiu”. Ell mateix ha participat enguany en els Turcs i Cavallets: “Dijous vaig fer de cavallet, però també he estat turc, maça o ple (en un dels actes més icònics: el salt de Plens) en diverses ocasions”.
La Patum també demostra que una festa pot esdevenir reclam turístic i cultural sense perdre l’autenticitat. Ara bé, la massificació té riscos. Simó ho adverteix: “La Patum ha crescut molt en els darrers anys, fins al punt que s’ha massificat i ara costa més gaudir-la com abans. Per moment, és una mica feixuc”.
