PONT AERI
Inauguració: 5 de desembre del 1991
Adreça: Carrer de Còrdova, 40.
Estils de música: Música electrònica, Màkina, Hardcore
Fundador: Ramon Escudero
En uns anys en què l’activitat nocturna del sector de l’oci estava condensat a bona part del centre de la ciutat, i per tal de fugir de les queixes dels veïns i evitar també controvèrsies amb l’administració local, els amos de la discoteca Number One, que llavors ho petava, van pensar a obrir una nova opció a una zona industrial, allunyada de la ciutadania. Així va néixer Pont Aeri, una discoteca que va anar passant de localitat en localitat fins que, quan, definitivament, va tancar les portes.
En el barri d’Ègara es va acabar ubicant un local que ja es va començar a dissenyar a principis de l’any 1991. Mentre s’anava fent i preparant, va sorgir el moment de decidir el seu nom. El fet que, dins de la discoteca, es col·loqués una escala d’aquelles típiques per accedir als avions, que es podia veure a un lateral de la planta baixa i que era l’únic camí que conduïa a la primera planta, va determinar el nom de “Pont Aeri”, gairebé, com apunta alguna font, de manera espontània.
Així va emergir el seu logotip, amb unes ales més angelicals que no pas relacionades amb el sector de l’aviació. El marxandatge faria fortuna i per diverses pàgines web encara es troben a la venda samarretes, pins, clauers, adhesius i també discs de recopilatoris que també s’editaven.
Obrir les portes
El 5 de desembre de 1991 es van obrir les portes de la discoteca. En un principi, no va tenir un èxit espectacular i, en el primer trimestre de l’any següent, es van organitzar una sèrie de festes temàtiques, amb estils musicals molt dispars, que tampoc van acabar de funcionar. Van actuar grups de cert renom, com OBK, o Double You, que en el seu moment ho van petar amb un clàssic com “Please Don’t Go”, i discjòqueis de temes candents, com DJ Space’C o Paco Pil.
Amb els mesos, les sessions cada vegada tenien una relació més estreta amb la música que s’anomenava Màkina, precisament perquè els sons d’instruments convencionals desapareixien per donar pas a música a través de sintetitzadors i altres aparells com els seqüenciadors. Va ser el moment per a discjòqueis de renom com Nando Dixkontrol, Toni Lechuga, Skudero, Xavi Metralla o Pascal Kleiman, que tenia la particularitat de no tenir mans i punxar amb els seus peus. La polèmica va perseguir el local, també.
Després de Terrassa, va passar per llocs com Manresa o Vallgorguina. Abans, de manera fugaç, també havia fet una parada a Esparreguera i també va reaparèixer a la nostra ciutat en algunes ocasions. Aquella escala que et transportava a la primera planta, com si estiguessis a punt de pujar a un Boeing dels qualsevols acabats en 7, no era una escala al cel, era una escala cap a un vol intermitent.
