Com va rebre la notícia que la ciutat li atorga la Medalla d’Honor?
A part de sorprendre'm, em vaig sentir superat. Perquè no estic acostumat a rebre homenatges d'aquest tipus. I, a més, mai m'ha agradat enlairar-me. Jo sempre he sigut més de vol baix que no pas de coses d'alçada. Però és innegable que em satisfà un honor com aquest. Que la teva ciutat et reconegui pel que has fet per la ciutat, no pot deixar de ser un orgull. I accepto aquest honor amb molta satisfacció. Per descomptat.
Aquesta distinció posa en valor una trajectòria molt diversa. Si hagués de definir-se amb una sola paraula, quina escolliria?
Una sola paraula? He de rumiar. Però et diré: multiactivista.
En aquest acte, serà vostè mateix qui farà la glossa. Com s’enfronta a un moment tan especial?
Sé que l'habitual en aquests homenatges que fa l'Ajuntament és que hi hagi algú que faci la glosa de l'homenatjat, perquè generalment són homenatges per un aspecte vital de la persona. Però en el meu cas són tres els aspectes pels quals l'Ajuntament em concedeix aquest honor. I llavors, jo no em veia en cor de buscar un glosador que conegués cadascun d'aquests tres aspectes. Ho vaig estar pensant, però al final vaig dir: “Saps què? Deixa-m'ho estar. Em gloso jo mateix”. I l'Ajuntament ho va acceptar i mira, per tant, seré jo qui parlaré bé de mi.
El jazz ha estat una de les seves grans passions. Què el va portar a submergir-se en aquest món?
D'entrada, l'existència del Club de Jazz de Terrassa, que quan jo era adolescent, ja existia. Havia anat a alguns concerts i era una música que em va captivar de seguida. Jo havia estudiat piano clàssic, no jazz, perquè el jazz no s'estudiava quan jo era jove. I un dia, no sé com, em vaig veure ficat entre músics fent de pianista d'un grup de jazz amb músics més veterans que em van ensenyar com es toca i quins són els secrets d'aquesta música. I vaig començar fent de músic. Vaig estar fent de pianista de grups de jazz durant molts, molts anys. Al mateix temps, al cap de poc, quan ja feia uns anys que funcionava la Vella Jazz Cava del carrer Sant Quirze, em vaig començar a implicar en les activitats organitzatives del club de jazz. I, a partir de quan es va iniciar el Festival de Jazz, que el primer va ser el 1982, aquí em vaig implicar plenament en la gestió i en l'organització i en totes les activitats.
L’arquitectura és una altra faceta clau de la seva vida. Què el va portar a defensar el patrimoni de Terrassa amb tanta determinació?
Va començar als setanta, quan la preocupació ciutadana pel patrimoni arquitectònic era molt forta. La gent estava alarmada perquè, un darrere de l'altre, anaven enderrocant edificis de bona arquitectura. Hi havia un col·lectiu que es deia GAT, Grup d'Arquitectes de Terrassa, que érem una trentena de joves arquitectes i estudiants d'arquitectura, que vam fer moltes feines d'implicació en tot tipus de qüestions ciutadanes, assessorant associacions de veïns per reivindicacions dels barris, fent informes contra atemptats urbanístics… I una d'elles era l'alarma per aquesta destrucció del patrimoni arquitectònic. Aquesta alarma va arribar al grau màxim quan el 1974 es va saber de l'imminent enderroc de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover.
Això ja era massa. El GAT ens vam posar en marxa i de seguida vam trobar la col·laboració i acompanyament de totes les forces vives de Terrassa. Es va iniciar una campanya, en principi, a nivell local, i va passar del nivell local al nivell de tot Catalunya, i va anar creixent tant que al cap d'uns anys es va aconseguir aturar l'enderroc. Per mi, aquest és un dels exemples que una campanya ciutadana val la pena, perquè de vegades, no sempre, però de vegades s'aconsegueix l'objectiu. Gràcies a això, avui dia tenim aquest magnífic edifici convertit en el Museu de la Ciència i la Tecnologia, que és admirat per tothom.
La campanya per salvar el Vapor Aymerich, Amat i Jover va ser un moment clau. Com ho recorda?
D'entrada, satisfacció i preocupació. Perquè no n'hi havia prou que no s'enderroqués. L'edifici estava en molt mal estat i corria risc. Sí s’havia salvat però podia caure sol. Però va ser una fortuna que, al cap d'uns anys, la Generalitat decidís comprar l'edifici i transformar-lo en el museu actual. Va ser tot un seguit de circumstàncies que vam estar de sort en tots els aspectes.
Creu que avui la ciutat valora prou el seu patrimoni arquitectònic i industrial?
Sí i no. S'està posant molt èmfasi en l'arquitectura modernista, que és amb la qual més valor patrimonial podem exhibir. S'està promocionant molt, i molt bé. El que passa és que no és l'únic: hi ha tota l'arquitectura posterior, de després de la guerra, dels anys 50… Hi ha molt bona arquitectura a conservar. Afortunadament, a finals de l'any passat, en un ple, l'Ajuntament va acordar iniciar la redacció del pla especial del protecció del patrimoni. Espero que es desenvolupi de veritat, i bé.
Ha estat una figura destacada en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ des dels anys 70. Què el va impulsar a implicar-se?
Llavors, se'n deia moviment gai. Va coincidir quan jo vaig sortir de l'armari i vaig conèixer tot l'ambient gai de Barcelona. Vaig conèixer les primeres organitzacions del moviment gai. I el detonant va ser una llei nefasta que es va treure la dictadura ja l’any 1970 que castigava els homosexuals pel simple fet de ser-ho. Va causar tanta indignació que va sorgir l’organització Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que va lluitar per a la derogació d’aquesta llei. Jo m’hi vaig vincular de seguida. Aquí al Vallès, l’activisme era molt actiu. . El primer cartell que vam enganxar pels carrers de Terrassa es titulava “Els homosexuals al poble català”, que em sembla un encapçalament genial perquè venia a dir: “Ei, poble català! Aquí estem, els homosexuals, disposats a donar-vos la tabarra”.
Com ha evolucionat, al seu parer, la lluita pels drets LGTBIQ+ des d’aquells primers moviments fins avui?
He de reconèixer que alguna cosa haurem fet bé, perquè som dels millors països del món, sobretot en el marc legal. S'han aconseguit totes les lleis que ens podíem imaginar i la més important va ser el 2005, la que va legalitzar el matrimoni homosexual. Som dels països on l'acceptació de l'homosexualitat és més gran. El que passa és que últimament, ja ho sabem, en tots els camps s'estan incrementant els discursos d'odi i també en el camp LGTBI. I això també ho hem de combatre.
Si pogués enviar un missatge als joves de Terrassa que comencen a implicar-se en el món cultural, social o activista, què els diria?
En el món cultural els diria que no es deixin portar per allò que és més massiu. Que busquin l’excel·lència i no segueixin els corrents majoritaris, perquè en el món de la cultura, no és una bona via. En el món de l’activisme ho tenim més difícil. D’una banda, els joves estan més desinhibits quant a manifestar la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere. D’altra, sorgeix el problema que té molta gent: discernir entre notícies falses i no. Creure's aquestes notícies falses és el gran error. I la dificultat està en esbrinar què és veritat i què no és veritat. Això és una feina que tenim tots, no només la gent jove, sinó la tenim tots, i no és fàcil.
Després de tant activisme i aportacions: de què se sent més orgullós?
Dels tres camps que hem parlat, sento orgull amb tot el que s'ha aconseguit des que vam començar. I estic parlant de fa 50 anys. Però el que no voldria és que aquest orgull i aquesta satisfacció de la feina feta em faci adormir pensant que ho hem fet tot molt bé. Queda molta cosa per fer. El meu activisme no s'acaba mai. Jo estic disposat a lluitar pel patrimoni arquitectònic. Segueixo col·laborant amb Jazz Terrassa i segueixo col·laborant amb l'activisme gai. Actualment, amb una entitat que es diu Fundació Enllaç, que ens dediquem a atendre i fer pinya entre la gent gran LGTBI.
