Una vida sencera intentant fer de Terrassa un millor lloc, ja sigui emblemàticament, culturalment o per a viure-hi lliurement. Així es podria definir —resumint, i molt— la trajectòria de Lluís Rambla, a qui li han atorgat aquest dimarts la Medalla d’Honor de la Ciutat, la màxima distinció de Terrassa. Un reconeixement per la seva vida personal i professional, i pel seu activisme pluridisciplinari, així com per la seva contribució a la promoció i projecció de la ciutat.
La sala de plens de l’Ajuntament s’ha vestit de gala, amb convidats i curiosos omplint-la fins a dalt, per rebre el protagonista del dia. Rambla ha estat introduït pel tinent d’alcalde de Projecció de la Ciutat, Joan Salvador, qui ha destacat que és una persona que “ha sabut viure i mirar la ciutat des de prismes molt diferents, amb ulls crítics, però també amb mirada constructiva”, concloent que “Terrassa et reconeix, però també et dona les gràcies. Amb tu, Terrassa és una ciutat més lliure, més culta i més alegre”.
Una glossa diferent
En actes així, l’habitual és trobar-se amb una persona propera a l’homenatjat, que reconeix la seva vida i explica els motius del seu honor. En aquest cas, però, el mateix Lluís Rambla ja havia avisat que es faria ell mateix la glossa, perquè “no trobaria ningú que pogués parlar dels tres àmbits pels quals em reconeixen”.
Així doncs, Rambla ha començat mencionant que “els pares sempre em van recolzar. Si he estudiat piano, ha estat perquè en tenia un a casa. També amb l’arquitectura, encara que el pare hauria preferit el tèxtil. Amb el que no van ser molt condescendents ha estat amb la meva condició sexual, i per això he d’agrair als meus germans i germanes, perquè amb ells sí que m’he sentit acompanyat”.
El Medalla d’Honor ha repassat la seva trajectòria com a arquitecte, destacant —evidentment— quan ell mateix, dins del Grup d’Arquitectes de Terrassa, ha aconseguit salvar el Vapor Aymerich, Amat i Jover de la demolició. També ha explicat el seu vincle i amor pel jazz, i que ha arribat un moment on ha hagut de triar, perquè no podia compaginar jazz i arquitectura. “He decidit no tocar més. I encara que em demanessin tocar un dia només, he dit que no, que s’havia acabat”. Tot i això, “he sortit del foc per entrar a les brases”, deia, fent referència a quan s’ha endinsat en l’organització del Festival de Jazz.
Pel que fa a la seva lluita pels drets LGTBIQ+, ha reconegut que “mai m’he sentit còmode, perquè el meu discurs ha estat que l’orientació és una part més de la personalitat de la gent, que no és un fet identitari”. Així, ha començat a apartar-se de la primera línia de l’activisme. “Hi he seguit col·laborant, però fent el millor que sé fer: d’arquitecte. Per exemple, amb la reforma del local de la Fundació Enllaç, de Barcelona”.
Reconeixement solemne
La sala de plens ha aguantat dos minuts seguits d’aplaudiments en acabar el discurs de Lluís Rambla. “No pots dir que no a aquest honor. És innegable que em satisfà, és un orgull, i l’únic que em queda dir és gràcies”, ha dit quan ha pujat per segona vegada a l’estrada, ara per agrair.
L’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart, ha conclòs que “concedir una Medalla d’Honor implica tanta responsabilitat com rebre-la”. En el cas de Lluís Rambla, ha dit que “el que hi ha sempre és un vent de llibertat, un vent que omple les veles i que canvia les persones. Ell ha portat aires de progrés, justícia, cultura, respecte i convivència”.
La tarda ha acabat amb tots els assistents convidats a "una copa de cava a la cava", a càrrec de Lluís Rambla.
