"Si vius 100 anys, has de tenir molta memòria"

Amparo Villanueva Salvador. Ullastrell, 1924

“Aquí, a la residència, he pogut fer les amigues que vaig perdre pel camí”

Una vida tranquil·la, saludable i sobretot, amb molt d’amor familiar. Aquesta sembla ser la recepta de l’Amparo per haver pogut fer els 100 anys, sense sentir mai que el pròxim serà l’últim. La infantesa a Ullastrell, a la casa de pagès de Can Palet dels Masovers, va atorgar-li dues de les coses més importants de la seva vida: el bon menjar de la terra i el seu marit. “Mai hem passat fam, ni a la guerra. No sé què és estalviar un àpat”.

Prop de casa seva, al poble, hi vivia el que es va convertir en l’amor de la seva vida. La seva història és de pel·lícula. Casats contra la voluntat familiar van baixar a Terrassa a viure: “ell no era pagès hi vam haver de moure’ns cap a la indústria”. Primer Terrassa, després Sant Cugat i de nou cap a Terrassa, però sempre tots dos. A mitjans del segle XX van néixer les seves tres filles: “van ser sempre molt fàcils de portar”. De fet, una d’elles, la Isabel, l’acompanya en la conversa, però no corregeix els seus records, “els complementa”. Quan “les nenes” ja van marxar de casa van instal·lar-se a la casa de Matadepera on durant molts anys havien estiuejat. Als noranta, la família, tota junta, va conèixer a Juan Pablo II.

Quan fa 15 anys va morir el seu marit, tot va canviar. A casa va començar a sobrar espai i va mudar-se amb una de les seves filles. El 2020, la COVID va reptar-la, però el va superar a la que des de llavors és casa seva, la residència “La Vostra Llar”. “Aquí he pogut fer les amigues que he perdut pel camí”. Excursions ioga, ceràmica, cant, “a tot m’apunto”. Arribada al centenari, està tan ocupada que per quedar amb les seves filles ha de consultar l’agenda, però els caps de setmana, el dinar amb “les nenes” és sagrat, com ho és el Pasapalabra: “no m’ho perdo mai”. Si són 100 els anys, més són les rialles que l’Amparo ha dibuixat durant la conversa. Ben segur que aquest esperit forma part de la seva recepta centenària. 

Francesc Sans Solà. Sabadell, 1924

“No sé si hagués volgut viure 100 anys, però si els vius, has de tenir memòria”

“No parlaré de política ni religió”, diu només veure’ns entrar. La seva habitació al Vapor Gran l’atorga unes grans vistes de Terrassa, la que “per entrebancs” va ser fa molts anys casa seva i on, per amor a la seva dona i l’Alzheimer que arrossegava, va tornar. Cap dels dos, però, mai oblidarà la vida a Rellinars, el seu jardí i el seu hort. Allà, el Sr. Sans s’ha sentit en pau i lluny “dels lladres i del fàstic que li fan”.  

“La memòria”: dubte de si hagués volgut viure 100 anys, però té clar que per gaudir del centenari s’ha de tenir memòria i “a mi ja em falla”, afegeix. Recorda, però, haver estat formador professional i tenir molta gent a càrrec seu: “ells, si em recorden, diran que era un malparit que els feia treballar”. Recorda molt bé a la família, les seves fotos decoren l’habitació. Recordem per no oblidar, i per això es passa hores veient a Netflix documentals de la vida de Franco: “quina merda vam passar”. No parlem de religió, però amb la seva centenària experiència em recomana: “Segueix la política i no fumis”.

Manela Alberto Serra. Terrassa, 1925

“No m’hi entra al cap. He menjat, he begut i he treballat... em pregunto com hi he arribat!”

De Sant Pere de tota la vida perquè “hi vaig néixer, m’hi van batejar, m’hi vaig casar i el meu fill també va néixer aquí”. La Manela ha estat testimoni de primera fila de la gran transformació de la ciutat, i per extensió, del seu barri: “S’ha fet tot molt més gran. Moltes cases, molts més pisos... Abans, no hi havia cotxes, i si volies jugar, ho feies al carrer”. 

Criada pels seus pares, amb dos germans més, quan tenia 11 anys, el seu pare va marxar a la guerra, i recorda aquells temps amb duresa: “Era molt difícil, vam passar molta gana. Sort vam tenir del meu avi que tenia un hort i ens donava alguna col”. Aquells anys també van tancar els col·legis, i no va poder gaudir d’una educació corrent. “Amb 11 anys, poca cosa pots fer. Vaig començar a treballar ajudant a una modista, cosint i aprenent. M’hi vaig estar molts anys”. Es va retrobar amb el seu pare acabada la guerra, “molt tocat perquè va patir molt”. També recorda que va arribar “ple de polls”. Malauradament, no va poder-hi conviure-hi gaire perquè va acabar morint poc després als 43 anys. 

“Tinc molta memòria”, repetia i repetia la Manela, rememorant el seu pare. Recorda que li agradava fer retrats de la gent amb una càmera de l’època, i cau en què, malgrat no haver arribat a conèixer mai el qui va ser en Josep, el marit de la Manela, el seu pare va jugar un paper destacat en la seva història. Un relat que sembla extret d’un guió de pel·lícula. Amb 21 anys, a la Festa Major de Terrassa, “vaig sortir a ballar amb la meva mare, perquè era el que feien les joves”. Un noi la va convidar a ballar; “ell no em coneixia, a mi, ni jo, amb ell, perquè no ens havíem vist mai a la vida”. Aquest noi es va acabar convertint en el seu marit, i temps després, mirant fotografies, digues-li destí o màgia, van trobar una gran coincidència: “Al retrat, estava jo amb la meva mare i el meu germà. Ell no s’ho podia creure perquè hi sortia ell, de petit, també”. Resulta tant en Josep com el seu pare havien estat captivats per la càmera del pare de la Manela, i van demanar aparèixer al retrat també. 

Amb ell va tenir el seu únic fill, en Joan. Temps després van sorgir tres néts, i tres besnéts més. Tot fins a l’actualitat, vivint a Els Til·lers, amb 100 anys, on la Manela encara no se n’explica el secret: “No m’hi entra al cap. Jo com m’ho havia d’imaginar. He menjat, he begut i he treballat... em pregunto com hi he arribat!”.