Una persona cega recupera part de la visió: “Si estic cec, com puc estar percebent coses?”

És curiós com una de les grans fites científiques dels últims anys a nivell de salut, duta a terme a Elx, Alacant, i una empresa terrassenca dedicada al reciclatge de bidons metàl·lics poden estar directament relacionades. Aquesta és la història de com en Miguel Terol, veí cec des de feia tres anys d’aquest municipi alacantí, ha recuperat parcialment la visió natural després de participar en un assaig clínic pioner de la cort visual a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, gràcies a una càtedra impulsada per Bidons Egara.

Anem a pams. L’assaig clínic impulsat per la Universitat Miguel Hernández d’Elx no tenia com a objectiu restaurar la visió natural, sinó avaluar la seguretat i la viabilitat d’una pròtesi visual cortical destinada a generar percepcions visuals artificials en persones cegues. Es tracta d’una línia de recerca que el grup liderat per Eduardo Fernández desenvolupa des de fa anys i que busca oferir eines perquè persones amb danys greus a la retina o al nervi òptic puguin percebre l’entorn i orientar-s’hi.

“La idea és captar la informació visual de l’exterior, processar-la com ho fa la retina i enviar-la directament al cervell mitjançant senyals elèctrics”, explica Fernández. En concret, el sistema utilitza una matriu d’un centenar de microelèctrodes implantada a la cort visual primària, amb la qual es poden generar fosfens, petites percepcions lluminoses que, combinades, permeten identificar formes simples, fins i tot lletres grans o obstacles.

En aquest estudi hi han participat quatre persones cegues. En tres d’elles, els resultats han estat els que l’estudi pretenia: mentre el sistema està actiu, són capaces de reconèixer estímuls visuals bàsics; però quan s’atura l’estimulació, la percepció desapareix. El quart cas, però, va evolucionar de manera totalment imprevista.

Una recuperació espontània

Pocs dies després de la cirurgia, Miguel Terol va alertar els investigadors que començava a percebre alguna cosa més que les habituals llums artificials. “Veia moviment, distingia on eren les persones que hi havia davant seu”, recorda Eduardo Fernández. El pacient feia més de tres anys que vivia en ceguesa total, sense ni tan sols percepció de la llum.

Inicialment, tothom va reaccionar amb incredulitat. “Ens deia: ’Si estic cec, com puc estar percebent coses?’, i nosaltres no sabíem ben bé què dir”, relata Fernández. Els científics van pensar que podia tractar-se d’un fenomen transitori associat a la intervenció quirúrgica. No obstant, amb el pas dels dies, aquella percepció no només no va desaparèixer, sinó que es va consolidar. El pacient descrivia la seva visió com “una ombra en moviment”, una percepció molt limitada però suficient per començar a distingir fonts de llum, moviments i, després, formes simples.

El voluntari va seguir un entrenament visual diari, amb exercicis progressius per treballar la localització espacial, el moviment i la identificació d’objectes. De manera paral·lela, les proves objectives van confirmar que els potencials visuals evocats, pràcticament inexistents abans de l’estudi, començaven a reaparèixer. La millora, a més, es va mantenir fins i tot després de retirar l’implant. No es tractava només d’un efecte artificial.

“És un resultat molt interessant, però només s’ha produït en una persona”, subratlla amb prudència Eduardo Fernández. El fet que els altres tres participants no hagin experimentat cap recuperació de la visió natural indica que es tracta d’un fenomen excepcional, probablement vinculat, diu, a característiques individuals encara no ben compreses. Una de les hipòtesis és el temps d’evolució de la ceguesa ja que els altres participants acumulaven dècades així. “Pot ser que encara hi hagués connexions silents al cervell que, amb l’estimulació i l’entrenament, s’hagin reactivat”, apunta Fernández.

Tot i això, l’equip remarca que “no s’han de generar falses expectatives”: la recuperació observada no implica una curació de la ceguesa i podria no ser reproduïble. El valor del cas rau, sobretot, en les preguntes que planteja i en els nous camins que obre per a la rehabilitació neurològica futura.

I què té a veure amb Bidons Egara?

Des de fa gairebé vint anys, la companyia impulsa la Càtedra d’Investigació Bidons Egara a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, un projecte pioner a l’Estat centrat en la retinosi pigmentària i altres malalties degeneratives de la retina. “No es tracta de fer una aportació puntual, sinó de donar continuïtat a una investigació que necessita temps”, explica Joaquín López, gerent de l’empresa.

L’origen d’aquest compromís és profundament personal. El fundador de Bidons Egara, Joaquín López Torralbo, és cec a causa d’una retinosi pigmentària, fet que va empènyer la família a implicar-se en la recerca “d’una manera solidària, pensant en el benefici col·lectiu”, segons López fill. Un suport que Eduardo Fernández qualifica de “generós i incondicional”: “Ell sap que no recuperarà la visió, però continua ajudant perquè altres persones puguin tenir un futur millor”. Un exemple, diu, de mecenatge discret però clau per fer possible una recerca a llarg termini.

El “Bastó Egara”, un exemple

La tasca de la Càtedra Bidons Egara no s’ha limitat a projectes d’alta complexitat tecnològica com les pròtesis corticals. En paral·lel, l’equip ha treballat en solucions pràctiques i no invasives per millorar l’autonomia de les persones cegues. Un dels exemples més clars és el Bastó Egara, un bastó intel·ligent desenvolupat a partir de necessitats reals detectades entre usuaris amb discapacitat visual.

“El bastó blanc funciona molt bé, però no protegeix dels obstacles aeris, com branques o rètols”, explica Eduardo Fernández. A partir d’aquesta problemàtica, el dispositiu incorpora sensors que detecten aquests elements i alerten l’usuari mitjançant una vibració discreta, sense interferir amb els sons de l’entorn.

Per a Joaquín López fill, aquest projecte exemplifica l’esperit de la càtedra: “No només investiguem per avançar en el coneixement, sinó per millorar la qualitat de vida de les persones”. Un pont directe entre la recerca universitària i l’impacte social quotidià.