Músic, rebel i poeta

El cantautor Quico Pi de la Serra va tornar a la Nova Jazz Cava per presentar el seu darrer disc, “Cançons de combat”, que aplega un conjunt de temes de la seva antologia i que la majoria d’ells formen part de la memòria històrica de les generacions que van viure el final del franquisme i l’inici de la restauració de la democràcia. Pi de la Serra, acompanyat de l’harmonicista Joan Pau Comelles, va oferir gairebé dues hores de concert, en les que va constatar la seva estima i compromís per la seva professió, pel país i la llengua, i també per la Jazz Cava i Terrassa, ciutat amb la qual va tenir vincles perquè és el nebot de qui fou la destacada activista cultural Paulina Pi de Serra. El cantautor ja va considerar que les seves cançons de combat, de la resistència franquista, eren plenament vigents avui dia perquè la majoria descriuen escenaris d’injustícia social que no han passat de moda, només que ara s’expliquen en paraules diferents per no resultar tan incòmodes. Pi de la Serra, amb una vitalitat envejable als seus 79 anys, ens va fer un passeig pel “Sento el vent”, “La meva estrella”, “La mala setmana”, “Apa noi”, “L’home del carrer”.... Cadascuna d’elles van sonar amb molta força amb la seva veu tan profunda i característica i la guitarra, i amb el matís de les harmòniques de Comelles, per cert, d’una excel·lència increïble. Amb aquest i altres temes, ens va fer adonar que cal continuar reivindicant espais de llibertat. De vegades amb un to rebel, irònic, i d’altres, més subtil i poètic. Va fer el seu homenatge al seu amic i company de feina, Ovidi Montllor, de qui va interpretar “L’escola de Ribera”, que fa referència a l’escola dels anys de la dictadura. Això li va donar peu a explicar que els seus pares, a Barcelona, el van fer anar al Liceu Francès per no haver d’aixecar el braç cada dia a l’escola franquista. Va reconèixer que no era un bon estudiant i que va ser expulsat de totes les escoles on va anar.

Salvar la censura

Va recordar també que, com la majoria dels cantants catalans de l’època, se saltava la censura amb enginy. “En els concerts sempre hi havia un parell o tres de cadires reservades als policies secretes. S’intuïen de seguida perquè, habitualment, estaven a primera fila i amb un diari estès sobre les cames. Així que per salvar l’escull, ens inventaven jocs de paraules”. Un dels temes que va sorgir així és “Cançó en I” amb la que tots els mots tenen la vocal amb aquesta lletra o “Cultura”, en la que a partir d’aquesta paraula, va fabricar una cançó amb mots que rimen, per acabar amb “Si els fills de punta volessin, no veuríem mai el sol”, que va comptar amb l’acompanyament del públic present. “No vull fer proselitisme, però s’ha de sortir al carrer per reivindicar moltes coses”, va manifestar. Pi de la Serra va deixar pel final el record emotiu per la seva tieta terrassenca Paulina Pi de la Serra i Joly, qui sempre li va donar suport i li va escriure les primeres cançons . Va esmentar les visites amb els seus pares a casa de Francesc Pi de la Serra i Mata de la Barata (pare de la Paulina) i es va mostrar satisfet perquè Terrassa recordés a la seva tieta amb una plaça al Segle XX. En la tanda de bisos va oferir “Merda”, que parla de la marginació i de pobresa, una qüestió social més latent que mai.