Sobresortia, entre les mans alçades per aplaudir les cançons, un cartró marronós amb un únic lema pintat a mà: “Sense Sal serà sempre nostre”.
Un missatge amb aires d’
1 d’Octubre i voluntat d’eternitat dels fans de la banda terrassenca, que van omplir la sala "indie" per excel·lència de Barcelona -la sala Apolo- divendres passat. No era per menys: Sense Sal s’acomiadava definitivament.
Ha estat, però, un adeu a foc lent. El diumenge de
Festa Major pujava a l’escenari de la
plaça Vella de Terrassa, on actuava per darrera vegada a la ciutat que els va veure nàixer fa
12 anys.
Setmanes més tard arribaria un altre concert especial com el de les “txosnes” de
Bilbao -a finals d’agost- on van fer l’impossible: fer ballar el públic basc. Entre el tòpic i la “boutade”, ja ho sabeu: els bascos no ballen. I vora la Ría bilbaína, el català va fer moure els desprevinguts.
[caption id="attachment_437382" align="aligncenter" width="700"]
"Sense sal serà sempre nostre", dèia el cartell / GISELA JANE[/caption]
I algun “bolo” més tard, arribava el desenllaç: el comiat a
Barcelona. Un escenari neutral on van desembocar aficionats de Sense Sal d’arreu del territori, però on s’hi van aplegar els incondicionals terrassencs. Les
tres zones de tren van petar amb la baixada de desenes de seguidors des de la ciutat, entre els quals molts castellers de
Minyons, que van alçar un
pilar de 4 mentre sonava “només tenim la veu, només tenim cançons”. La samarreta malva es va escampar com una taca d’oli a la zona de ball, tot i que el Quilòmetre Zero terrassenc també pujar a l’esceneri. És el cas de les ballarines de l’
Escola Àgora de Terrassa, així com del cantant de
Doctor Prats Marc Riera.
D'un garatge de Ca n'Aurell
La màquina del temps de les col·laboracions, però, es va engegar quan els germans Cabanes van aparèixer dalt de la fusta. No debades, són els membres primigenis del grup, en el que van participar els primers 4 anys de vida. De fet, Sense Sal neix al sofà de la casa dels seus pares a
Ca n’Aurell, on feien acords amb altres amics de la colla. “L’amistat ha estat el motor del grup”, remarquen.
[caption id="attachment_437383" align="aligncenter" width="700"]
Pilar de 4 alçat per castellers de Minyons / GISELA JANE[/caption]
Poc més tard es traslladen al garatge, per estar més amples. “No teníem on assajar”, revela el trompetista
Pep Tormos. Fins que troben un local a
Viladecavalls, on la dinàmica funcionarà bé fines que també se’ls fa petit. Finalment passen a assajar a la
Casa de la Música de Terrassa, ubicada en les naus industrials del
vapor Albinyana i compartint veïnatge amb l’
Ateneu Candela i altres entitats culturals.
En el camí, però,
Martí Cabanes partirà a
Austràlia i
Ignasi també pren una altra direcció. D’això fa uns vuit anys. I d’ençà que no havien tornat a actuar amb Sense Sal fins divendres passat.
https://www.youtube.com/watch?v=4fH4mmc9_xs
Un concert en pantalons curts i samarretes tipus top, aparentment poc maridatamb la freda nit de desembre. Però hi va haver xispes de foc per escalfar l’escena. Hi va haver el darrer concurs (en el que separen el públic en dos grups,q eu comparteixen per qui canta més fort i fa més disbauxa). I amb el so de
“La revolución sexual”, de
La Casa Azul, van deixar a terra els seus instruments per abandonar-se en tendres i a alhora eufòriques abraçades, al ball més paxanga (“¡tuuuú, que decidiste que tu vida no valía!”) i a fer selfies de tot el públic amb les llums enceses.
I ara?
“Ha estat un hobby. Probablement, el hobby de les nostres vides”, diu trompetista Pep Tormos. Es dissolen després de 12 anys de trajectòria, al llarg dels quals han publicat
4 discos i fet
300 concerts. “Tots tenim les nostres feines, des d’arquitectes, advocats, professores, periodistes...”, aprofundeix Tormos. Un fet habitual en l’escena musical catalana, en la que són pocs qui poden dedicar-hi professionalment i en exclusiva a la música.
[caption id="attachment_437387" align="aligncenter" width="700"]
'Selfie' final del concert / GISELA JANE[/caption]
Tanmateix, la majoria de membres de Sense Sal continuaran vinculats a la música.
Alícia Rey, per exemple, ja ha llançat el seu propi disc “Liminal”; en el que també participa la violinista
Anna Moya. La teclista i actriu
Cristina Martínez també té els seus projectes. A més, Ignasi Cabanes és part de
Préssecs (abans
Albercocs) i el propi Tormos és trompetista del grup
Búhos.
La sequera de sal encara continuarà sonant, malgrat que sigui des d’uns altres micròfons.
