Confinar la memòria?

La memòria oblida tot allò que no és plaent i que ens treu l’estabilitat”. I aplicades les paraules del metge Xavier Sierra Valent a la Covid-19, podríem concloure que els humans tenim molt a oblidar d’aquella primavera de 2020. Hem superat el clima de terror que vam viure els mesos del confinament (i també els posteriors). “Cal, doncs, recordar aquests fets tan recents, de fa menys de 4 anys?”, es torna a demanar Sierra Valent. Una pinzellada: Pocs cineastes han volgut rodar una pel·lícula de mascaretes i pandèmia -o almenys fins ara-, ni tampoc la literatura ha donat cap novel·la sonada. Però precisament per aquest mecanisme de supervivència tan humà, el de l’oblit de la memòria que fa mal, és possible aque calgués deixar documentat com va ser viscuda. Ara bé, l’escriptor terrassenc Vicenç Villatoro té mala consciència pel fet que li hagi publicat aquest “Les flors de maig. Dietari del jardí confinat”. Vaja, mala consciència i alhora gratitud cap a la Fundació Torre del palau, editora del dietari. “És una exclamació literària del ‘Jo’, del que ‘Jo’ sentia en el confinament, no pas dels altres”, reconeix, “mentre que els llibres de La Torre del Palau parteixen d’un nosaltres terrassencs o nosaltres vallesans”. De forma que el metge Xavier Sierra Valent va escriure un pròleg “que dona pas del ‘jo’ al ‘nosaltres’”, fet que Villatoro li agraeix i arrodoneix el dietari. Entre tots dos deixen una peça que vol ser arqueologia de futur. “Potser d’aquí 150 anys”, diu Villatoro, les generacions del futur tinguin interès en conèixer el confinament, per la incredulitat -aparent- d’una pandèmia en ple segle XXI. Una lectura pel segle XXII, potser. Per l’any 2173, fent la suma d’ahir. Sierra Valent remata: “Va ser un temps estrany del qual els que ho vam viure quasi no ens recordem amb exactitud. La nostra memòria ens protegeix de les experiències que no ens són agradables i tendeix a oblidar-ho —o si més no a difuminar-ho—.

“Un GTI d’un GTX”

Les que Villatoro explica provenen de la seva llar a Matadepera. “En sentit ample, podríem dir que és un testimoni colonialment de Terrassa”. Des d’allà va poder viure (o malviure) el confinament amb un jardí (que no amb una finestreta de ciutat). El seu text és d’una riquesa naturalista que recorda al manacorí Toni Gomila, a la seva obra “Acorar”: “Els joves saben diferenciar un GTI d’un GTX, ho saben tot dels cotxes, però no saben distingir un faig d’una alzina, d’un pollancre o d’un roure, ni una becada d’un tord o una perdiu”. I de tot en diuen, quasi despectivament, arbres i ocells. A l’“Acorar” de Villatoro no hi surten porcs de fer matances, sinó garses passejant pel seu pati i l’esclat de la ginesta a la riera. Rosers. Flors de malva. Aglans. Alzines. Puputs entre les alzines. Tudons. O un pit-orig. Ara, un paó al mig de la carretera, alçada les Fonts, obliga Villatoro a aturar el cotxe. Així que l’oblidadissa memòria ha quedat escrita en un dietari. I no confinarem -del tot- la memòria del confinament.