Les estrelles de París brillen com mai

Gran gala de dansa amb estrelles de l’Òpera de París 9 novembre 2024 / La Factoria Cultural Terrassa (LaFACT) Elenc: Alexandre Boccara, Sae Eun Park, Jack Gazstowtt, Letizia Galloni, Clémence Gross, Axel Ibot, Antoine Kirschner, Nine Seropian i Shale Wagman Les grans gales de dansa a LaFACT i també en altres escenaris, tenen un gran atractiu i es que permeten veure els millors ballarins dels grans teatres del món. En aquest cas, la cita pel cap de setmana passat (9 i 10 de novembre) era amb estrelles, solistes i primers ballarins de l’Òpera de París. Un elenc configurat per nou figures de primer línia amb un programa que va mesclar clàssic i contemporani, i que va rebre les ovacions merescudes del públic que, en la sessió del dissabte, gairebé omplia l’auditori terrassenc. Cal dir-ho amb totes les lletres. L’espectacle de les estrelles de la dansa va brillar en cada una de les peces perquè els seus intèrprets estan dotats d’unes aptituds per l’art de la dansa que són excel·lents. El públic va ovacionar als ballarins durant l’execució de cada peça i en el seu final. La gran gala va ser un encert en la mesura que va alternar clàssic i contemporani. Del primer gènere vàrem gaudir de pas a dos i variacions de les obres “La Sylphide” i “El corsari”, així com d’altres duets creats sobre música de Donizetti i Gsovsky. Quina meravella! En aquestes coreografies varen veure allò que sembla impossible. És a dir, ballarins i ballarines que s’expressen, que tenen un gran domini de les puntes i que fan unes piruetes increïbles. La parella, integrada per Sae Eun Park i Shale Wagmann, van destacar d’una manera especial en el pas a dos de Donizetti i d’”El corsari” i es van deixar l’ànima amb una sèrie de moviments molt exigents, com els girs i els salts. Quan donaven voltes, temies que es farien fonedissos i quan saltaven, semblava que volaven. [caption id="attachment_566935" align="aligncenter" width="700"] Un instant de la gala, dissabte passat / LLUÍS CLOTET[/caption] Tots aquests obres van respirar un aire molt romàntic amb matisos segons l’argument establert pel llibret i la partitura composada. També en clàssic van reviure dos solos, el de “Diana i Acteó”, i “La mort del cigne”. Escollim la darrere, de Fokine amb música de Camille Saint-Saens, que és de les més preuades. La peça, interpretada per Clémence Gross, va transmetre tota l’angoixa d’aquest cigne ferit a punt de traspassar. Gross va fer una execució sublim del moviment del cos i braços que tremolen fins caure sobre el terra. La seva silueta i la cadència dels seus moviments es reflectien al fons de l’escenari com un mirall i feien que, des de la butaca, es veiés com la ballarina-cigne anava desapareixent pres de l’aigua. En contemporani, la gran gala va ser també generosa. “Aunis”, de Jacques Garnier amb música de Maurici Pacher, va ser tot un descobriment. Es una coreografia creada per un pas a tres on els ballarins, tots nois, interpreten una coreografia molt lliure, gaire com un joc, acompanyada amb notes d’arrel folklòrica d’acordió. El ball, exigent físicament i emocionalment, va discórrer amb molta intensitat de moviment i ritme i amb algun gest alegre i desenfadat que convidava al somriure. D’aquesta tendència de dansa, més actual, tres obres més que varen ser de connotació més dramàtica i que van confirmar la ductilitat dels ballarins. El solo “Camille”, de Yvon Demol amb música de Maurice Ravel, interpretat per Nine Sropian, sobre la feminitat i virilitat, va atrapar per la seva força interior i per la seva estètica (la pluja de pètals vermells). També van comunicar el mateix sentiment “Palindrome presque parfait” i “Unfolding”, del mateix coreògraf Simone Valastro i amb música de John Adams. En el primer duet s’expressa el sentiment de la parella que va i ve per acabar rebutjant-se i en la segona, per contra, la parella s’acosta i s’acomoda als canvis de manera pausada fins a trobar una posició final en comú. La gran gala de primeres figures de l’Òpera de París va complaure molt per l’oportunitat de veure en directe unes grans figures internacionals amb seu a París i perquè el programa triat va oferir quelcom més que el clàssic de més èxit. Ambdues coses van permetre admirar tot el potencial dels ballarins, el seu talent i la seva capacitat artística en obres d’estil diferent. Finalment, una observació. Seria bo aplaudir al final de la peça i no durant la mateixa per evitar que es trenqui la màgia instal·lada.