Això és un impacte analògic i una commoció en blanc i negre. Això és una captura continuada d'una era a l'empara d'una nostàlgia confessada per un temps de calma. Això "és "Retrat en temps d'SMS", una de les exposicions més colpidores dels últims anys a la Sala Muncunill. A finals dels anys 1990 i principi dels 2000, la digitalització s'obria pas en el món del paper. Irrompien els SMS: 160 caràcters que revolucionaven la narrativa. El prestigiós Daniel Sánchez Alonso (Madrid, 1972), enlluernador fotoperiodista independent, mestre del retrat editorial, col·laborador de mitjans com El País Semanal, Rolling Stone, Vanity Fair, Elle, Le Parisien Mag, entre molts altres, porta més de tres dècades aprehenent rostres que són, ja se sap, mirall de l’ànima. L'exposició instal·lada a Terrassa, oberta fins al 31 d'agost, la formen 69 imatges.
Sánchez Alonso ha fotografiat Enrique Morente, Amaral, José Corbacho, Pepe Viyuela, Esperanza Aguirre, Estopa, R.E.M., Pau Donés, Antonio Carmona, Rafael Amargo, Paco León, Maribel Verdú, Javier Cámara, Antonio López, Pedro Reyes, Alejandro Sanz, Mario Vaquerizo, Alberto Chicote, Boris Izaguirre, Albert Boadella, Rowan Atkinson... I la Catalina, una mosca de laboratori: "La vam descobrir en un reportatge amb Juan José Millás. Ell li va posar el nom. Vaig investigar amb microscopis per veure quina captura era la millor per a la resolució més correcta". Daniel Sánchez Alonso dirigeix i produeix un documental sobre conservació d'arxius fotogràfics. Milita en direcció contrària al vertigen de la modernitat. Troba a faltar aquells temps en què “es vivia més a poc a poc, i amb més atenció al que llegíem i el que miràvem”. Eren temps que va contribuir a retratar amb la seva càmera de lentitud.
L'entrevista
El setembre del 2025 va sortir a la venda el llibre de fotografia amb un títol similar al de l'exposició. Quin va ser l'origen del projecte? La intenció primera no era publicar, però volia reunir obres en llibres per tancar capítols. Era una necessitat quan arribes a la crisi de determinada edat. Era una necessitat i una il·lusió. Observar el que he anat fent, filtrar-ho, i veure amb el que em quedo amb el pas dels anys. I ara preparo dues maquetes de sengles llibres, d'altres temes, de calma i observació.
Com defineixes la teva fotografia? Tendeixo a simplificar el que faig i com ho faig. Crec que la meva fotografia és senzillament complexa. Darrere cada foto hi ha una complexitat que tanca com s'ha arribat aquí, perquè l'aparença sigui lleugera. Aquí hi ha anys d'observació i de voler arribar a un lloc.
I per què el blanc i negre en tot? Amb el resultat final en blanc i negre he intentat unificar tot un conjunt d'imatges preses des del 1993, tant en el llibre com en l'exposició. Era una manera d'evitar la contaminació del color per anar directament a l'impacte.
Al llibre i a la mostra parles des de la nostàlgia? Sí. Es parla d'una època del periodisme que ja no existeix. Estàvem més i millor informats, menys saturats.
I des del romanticisme? Pot ser que sí, que en aquest discurs hi hagi part de romanticisme i de nostàlgia, però jo trobo a faltar aquell temps. El dominical d'un diari et podia durar tota la setmana. La informació s'elaborava amb temps. I ho tinc clar: el còpia i pega i la Intel·ligència Artificial van en detriment del periodisme. Es vivia més a poc a poc, i amb més atenció al que llegíem i el que miràvem.
"Jo milito en la direcció contrària a aquests temps, en l'equip d'aquells que volen fer les coses més lentament"
Tot es paga pitjor... És clar. No es paga com abans perquè tot és més accessible, perquè es fan quantitats industrials de fotos. El món ha canviat.
La globalització tenia bona premsa en molts àmbits. Semblava fantàstica, però resulta evident que ha comportat problemes; per exemple, en la massificació turística. El món està desbordat i el mateix passa, clar, amb els canals d'informació.
El privilegi del fotoperiodisme
De quina de les fotos exposades a Terrassa et sents més orgullós? M'agrada especialment la del pintor Antonio López (realitzada en el 2002). En aquell temps, i en fotos com aquesta, vaig entendre el privilegi del fotoperiodisme.
Quin és aquest privilegi? El personatge estava dues hores per tu. Escoltaves l'entrevista, el retrataves... Són accessos que ens dona el periodisme, tant al redactor com al fotògraf.
A la mostra hi ha diverses fotografies d'Esperanza Aguirre. Vaig seguir el seu equip durant quatre setmanes en precampanya. Les fotos agraden molt, fins i tot a gent que no simpatitza precisament amb Aguirre. Un mitjà em va encarregar el reportatge. N'havia vist un sobre Hillary Clinton i buscava alguna cosa en aquesta línia. A Esperanza Aguirre la posaven de ximple quan era ministra de Cultura però després va demostrar que de ximple no tenia un pèl. Era propera, molt, però podia posar ferm a qualsevol.
Com es va gestar una de les fotografies més imponents de la sèrie, la del fotògraf Ramon Masats en un teatre buit? Li van dedicar un documental de la sèrie "Imprescindibles" que es va gravar al desembre. Ell va morir uns mesos després, al març. Soc amic de la seva filla i jo era allà. No tenia intenció de fer la foto, però el vaig veure allà sol, amb la sala buida i aquella mirada perduda. I la vaig buscar i la vaig fer com a homenatge. Possiblement era el seu últim retrat.
I com va néixer la imatge dels R.E.M.? Vaig fer unes fotos de premsa en la suite d'un hotel. Després, però, em vaig presentar en un miniconcert que van oferir per a Canal +. Vaig preguntar al mánager si els podia fotografiar... Vaig estar esperant 15 minuts en un passadís, per si apareixien. I van aparèixer, no van marxar per un altre lloc. La zona estava il·luminada amb fluorescents. Vaig poder disparar cinc vegades en 25 segons.
- El reconegut fotoperiodista, davant la foto que va fer a la banda R.E.M.
- Nebridi Aróztegui
Sempre has fet recerca prèvia sobre el personatge? L'investigo, però després entren en joc la intenció i el moment. Pot canviar la llum, pot canviar l'escenari, i cal estar preparat perquè tot pugui alterar-se. Cal deixar que tot flueixi i deixar que sorgeixi la màgia, però no saps quan. I en general sempre queda una bona experiència.
Com quina? En aquest transitar per la vida hi ha moments fascinants. A Silvia Marsó me la vaig trobar passejant el gos just abans de l'obertura de l'exposició. Es recordava de mi i d'aquelles sessions de fotos de les quals feia tant de temps! Estaven inèdites i guardades en l'arxiu fins ara. Em va donar permís per usar-les i va moure el tema en les xarxes. Els personatges són persones i l'admiració la hi guanyen com a persones. I he tingut la sort de conèixer a grans persones.
Per què has volgut recuperar material? A vegades els treballs quedaven en l'arxiu. I crec que mereixia ser extret d'allà. Significava una part del meu "jo" que havia treballat tants anys. Crec que he pogut posar el meu segell d'autor. Els retrats tenen alguna cosa per explicar històries; per explicar com vivíem sense estar pendents sempre de la pantalla.
"Som els inadaptats que fugim dels centres comercials. Som els rars que preferim retirar-nos del soroll a tots els nivells, del caos, per sobreviure, també en els processos creatius"
La predisposició de les celebritats era també diferent? Tot era més relaxat. Els personatges tampoc estaven tan pendents de la pantalla. No s'havia produït la revolució del màrqueting, no tot estava tan controlat.
Hem d'aturar aquest vertigen? Es parla d'anar cap enrere, de desprendre'ns d'una certa tecnologia, d'uns certs condicionants. Som uns quants els que pensem així. Jo milito en la direcció contrària a aquests temps, en l'equip d'aquells que volen fer les coses més lentament. Som els inadaptats que fugim dels centres comercials. Som els rars que preferim retirar-nos del soroll a tots els nivells, del caos, per sobreviure, també en els processos creatius. És un mecanisme d'autoprotecció. Però jo no soc ningú especial, ni un gurú ni un descobridor de res.
Nous horitzons
La passió per l'ofici roman intacta després de tres dècades? Em continua apassionant, continuo gaudint veient les imatges i ara gaudeixo amb la idea de compartir-les amb els altres, amb la col·locació en el context, amb el joc, amb la reflexió. Però és veritat que 30 anys pesen, que són moltíssimes les fotos i que la frescor no és igual. Però si es manté la il·lusió, sempre hi ha nous horitzons. He fet molt de reportatge social i sempre hi ha moltes històries que explicar, noves perspectives per fer d'una altra manera el que creiem que ja hem fet. En els retrats tot funciona diferent quan hi ha pausa i una mirada amb calma. Això ens salva.
T'han considerat alguna vegada fotògraf de famosos? Mai m'han dit així, però no m'importaria. Tant de bo em posessin aquesta etiqueta. Significaria que tinc molta feina. Sempre he tingut curiositat per crear més enllà dels encàrrecs, el mateix per retratar gent coneguda que gent desconeguda. Tots tenen els seus paràmetres, tot acabem fent el mateix.
Com has compaginat aquesta feina amb la família? Hi ha persones que decideixen no tenir fills. Uns altres que sí que vam voler tenir-ne. Tinc dos fills, un de 18 i un altre de 14 anys. Per descomptat, és una responsabilitat que dispersa el treball, que et treu temps, però ells són el gran reportatge de la meva vida.
