Joan Fontcoberta (Barcelona, 1955) ha rebut dos cops el Premio Nacional del Ministeri de Cultura: el de fotografia el 1998 i el d’assaig el 2011. També és l’únic fotògraf espanyol en guanyar el Premi Hasselblad (considerat el Nobel de la fotografia) l’any 2013. Dissabte va visitar Terrassa.
Què vas sentir dilluns passat, durant l’apagada? Em va semblar viure una situació una mica distòpica, pròpia del cinema, de la ciència ficció. Si s’hagués perllongat, hauríem arribat a veure escenes dramàtiques. Hem vist la fragilitat dels nostres sistemes de vida i de confort, com amb la pandèmia. Són tocs d’alerta, a una societat abocada a un sistema de consum energètic extractivista i amb poca cura amb el medi ambient.
Si cau internet, cauen milions i milions de fotografies emmagatzemades al núvol... Cert. Avui dia estem basant tota la informació visual en emmagatzemar-la en sistemes dels quals no tenim cap certesa de la seva durabilitat. Les fotografies tradicionals no les podem tocar, tenen un pes... Hi ha una fisicitat. Però la fotografia immaterial, sense cos, de la qual queda l’ànima... Són molt útils, però molt vulnerables: a virus, a fallides tècniques... Ha de ser un toc d’alerta dels mecanismes de protecció que apliquem per salvaguardar la informació que considerem crucial. En polítiques culturals i patrimonials cal posar-hi atenció.
Què cal fer amb els "Data Center"? Aquests servidors estan consumint una energia brutal, de la que no ens adonem. I paradoxalment, aquest consum desmesurat està causant apagades com la de l’altre dia. Els sistemes d’IA són els grans consumidors d’energia ara mateix. Cal fer una política de contenció. Si no, estem abocats a desastres postapocalíptics.
Abans de començar l’entrevista he mirat el meu mòbil: Hi tinc 18.484 fotografies, alhora guardades al Google Cloud. És una democratització de la fotografia o l’estic desvirtuant? Hem transitat d’un període fotogràfic a un altre, que jo anomeno “postfotogràfic”. Per la massificació d’imatges. Hi ha un sistema de superproducció, amb xifres abismals. Però no només dels telèfons: Amb les càmeres de vídeo-vigilència, que ho registren tot en tot moment. O la producció d’imatge algorítmica... En dos anys d’utilització d’aquests programes, ja s’han engendrat molts més bilions d’imatges que en tota la història sencera de la fotografia. És brutal. I amb aquestes xifres, la fotografia es devalua. Una cosa té valor en la mesura en què és escàs. Estem fent tantes fotografies que, paradoxalment, no tenim temps de mirar-les totes. De les teves 18.000 fotografies, estic segur que no recordes ni molt menys de tot... Ja no les tornes a mirar mai més.
I t’acaba angoixant... Clar, perquè aquesta sobreproducció acabem patint una inflació visual. Una certa pol·lució. Hi ha artistes que han treballat sobre la contaminació icònica. I que aposten per una ecologia visual: només fer aquelles imatges que valguin la pena. Tot i que no costin res... Ha canviat el panorama de la cultura visual.
Aquest canvi implica una pèrdua de la qualitat de la nostra mirada, igual que es parla de la pèrdua de la capacitat d’atenció? No, jo crec que és més aviat en la relació amb la fotografia... Encara falta molta alfabetització digital, és una tasca pendent dels sistemes d’ensenyament. Pots aprendre llengua, literatura... Però avui, molt del nostre llenguatge passa per la imatge. I això ha motivat cert autodidactisme. No hi ha educació en la lectura i escriptura d’imatges. I mira que és la gran forma de dialogar entre nosaltres. Avui en dia, parlem mitjançant fotografies. És un llenguatge. Abans, la fotografia s’havia d’escriure: Algú aprenia a fer fotos, amb una determinada cal·ligrafia... Però avui, quasi d’una manera espontània, sense adonar-nos, aprenem a fer fotos amb les càmeres digitals.
Una foto per WhatsApp pot ser com una emoticona: en si mateix, t’estic transmetent una idea. Clar, en intercanviar-les, les fotos són un missatge ‘per se’. I com que tenen poc valor, un cop ja li hem transmès al destinatari el missatge que volíem, doncs la foto ja pot ser esborrada. Igual que ara tu i jo estem parlant. Jo emeto unes paraules però un cop arribades al destinatari... No cal que siguin guardades. Poden quedar perdudes en l’aire. Doncs ara amb les fotos, passa el mateix: Un cop han arribat, es poden quedar perdudes en l’espai, en el núvol o en la targeta SIM del teu telèfon.
Aquesta sobreabundància, vaticines que farà que sentim un rebuig per les imatges? De fet, està passant! Hi ha moltes actituds de resistència. En el món de l’art contemporani, hi ha un moviment de reciclatge. Un artista alemany que va fer un manifest dient: No feu fotos noves, fins a reutilitzar les antigues. Fins que traguem el suc a les fotos que ja tenim disponibles, no val la pena fer-ne de noves. I aquí, tenim dues vies: Fer cas i dir que cal gestionar intel·ligentment l’abundància... O dir: Bé, només farem aquelles imatges que manquen, que no existeixen, que no són reiteratives... I no es converteixen en escombraries icòniques.
Quin efecte està tenint la IA? Com podem distingir les imatges? A priori, podríem dir que com són indistingibles, per evitar confusió... Per deontologia dels mateixos mitjans de comunicació... Caldria avisar al peu de foto de quines imatges estan fetes amb IA. Però és que caldria fer-hi a l’inrevés! Perquè avui en dia, el 99% de les fotos que veiem estan intervingudes d’alguna manera per la IA. No pot ser que sense una distància focal d’una càmera normal, qualsevol telèfon mòbil pugui fer fotos com si estigués feta amb un gran objectiu.
