Missatge: ”El que viurem dissabte 2 de maig no és una nit més. És, sense exagerar, un dels esdeveniments més significatius en la història de la nostra entitat”, anuncia Flamencología. “Tindrem Pedro Córdoba al ball, en un format íntim, sense distància, on el flamenc es mostra tal com és: cru, elegant i veritable”, afegeixen els responsables d’aquesta entitat amb seu a l’avinguda d’Àngel Sallent. Pedro Córdoba (1978), recorden, és “un dels bailaores de referència del panorama flamenc actual, amb discurs i profunditat”. Va iniciar la seva carrera al costat d’Enrique Morente en l’estrena d’“Omega”. Després, a Sevilla, va treballar com a solista amb la Compañía Andaluza de Danza. Durant quatre anys va formar part de la companyia d’Eva Yerbabuena i va col·laborar amb Javier Barón, Joaquín Grilo, Javier Latorre i Los Ulen. Sí, Pedro Córdoba és de Terrassa. Va viure a Can Palet, a Ca n’Anglada, al Segle XX. Amb 18 anys va marxar a Sevilla. Aquesta nit (21 hores), estarà a Flamencología, amb Jorge Mesa “El Pirata” (cante), Manuel Castella (guitarra), Daniel Córdoba (percussió) i Sergio Quesada (palmas i jaleos).
Com es va gestar aquest retorn? Ens vam ajuntar fa un temps i vaig pensar en l’última vegada que vaig actuar a la meva ciutat. No la recordava. Crec que fa més de vint anys. Em fa molta il·lusió veure gent a la qual fa temps que no veia, en un format com el de Flamencología. Tot dependrà del que sorgeixi. Jo ho donaré tot i ja està.
I com vas entrar al flamenc? Els meus pares freqüentaven la penya Brumas del Rocío, a Terrassa. Ballaven sevillanes i als nens ens portaven d’aquí allà. Recordo quedar-nos adormits en dues cadires. Veia el ball, el vaig provar, em va agradar i semblava que se’m donava bé. Vaig començar amb 11 anys. El ball va ser la meva porta d’entrada al flamenc.
“Omega”, com va ser allò? Es va fer una audició del Taller de Músics per a nois, al Mercat dels Flors. Em va veure Javier Latorre. Van contactar amb ell per “Omega” i em va trucar.
Començar amb Enrique Morente és cosa de gran cas... Amb “Omega” era molt jove, a penes 18 anys. Era increïble, no sols pel mestre. Allà estaven Lagartija Nick, Estrella Morente, La Barbería del Sur, Aurora Carbonell. Jo escoltava discos de La Barbería i, de sobte, compartia hotel amb ells. Ballar a “Omega” era com arribar a l’NBA tan jove.
Què va significar per a la teva carrera? Pujar un graó, veure llum, creure’m que podia arribar a complir el meu somni de ser bailaor professional. Llavors no hi havia tantes possibilitats que et coneguessin. No hi havia xarxes socials. Vaig pensar: “Potser continuar escalant en aquest món no és una broma, això va de debò”.
Com ho va viure la família? Sempre va confiar en mi. Recordo que em vaig treure el carnet amb 18 anys i escaig, vaig tornar a Terrassa i un diumenge a la nit vaig carregar un Opel Corsa, cap a Sevilla.
- Pedro Córdoba
Vas fer gires amb Vicente Amigo... És una meravella veure com escalfa. En la meva primera actuació amb ell, a Praga, pensava: “Que en les proves de so no em falli el taló, si us plau”. Estava molt nerviós. I llavors el Vicente es va dirigir a mi i em va dir: “Pedro, mira, jo m’enrotllo per bulerías i ens anem seguint”. O sigui: havia de sortir a improvisar amb Vicente Amigo! Just abans de sortir sonava “Mensaje”, una cançó que jo escoltava al tren quan anava de Terrassa a Barcelona. Vaig entrar al camerino, em vaig beure un xarrup i allò va sortir estupendament.
De quin bailaor et sents deutor? He intentat alimentar-me de tots els grans, adaptant-los al meu estil, al que m’agrada fer. El que detesto és la còpia. Un pot pintar la Gioconda, però vull que el pintor m’expliqui la “seva” Gioconda.
Tens confiança en el futur del flamenc, en especial del ball? Crec que no es perdrà, encara que en determinats espectacles de ball en teatre sí que ha perdut part de l’essència. En molts s’intenta filar encara més prim a la recerca d’una espècie de “superactualització”. Això no m’atreu. Tanmateix, en els tablaos es viu un altre flamenco. Ve gent jove molt preparada. De Barcelona, per exemple, i de l’estranger, molts.
Alguna vegada has dit que al flamenc se’l tracta millor fora... Sí. A l’estranger et tracten molt millor que aquí. Quan es diu moltes vegades que els tablaos són per a “guiris” es pot respondre que el que passa és que són els “guiris” els que venen. Nosaltres fem flamenc del bo, entri qui entri per la porta. Em va passar amb un amic de Terrassa. Li vaig insistir perquè vingués a un espectacle. Va venir i es va quedar al·lucinat. “Per què no hi ha més espanyols entre el públic?”, em va preguntar, estranyat. “Però si tu has vingut convidat i perquè t’he insistit!, li vaig dir.
De Sevilla vas anar a Madrid. Per què? A Sevilla vaig estar 8 anys. La meva dona és de Madrid, i ja t’imagines... Doncs a Madrid a viure. Allà porto 20 anys, allà tinc tres nens. I vinc a Terrassa a veure la família.
Dirigeixes el Centre Cultural Flamenc de Madrid, el teu tablao. T’agrada més el petit format que el gran? També m’agraden els escenaris de gran format, per descomptat, però en el tablao es respira més autenticitat. És un territori en el qual resulta més fàcil la connexió amb el públic i l’aparició d’instants màgics.
És cert que detestaves fer ballet clàssic? És cert. Ho vaig afrontar amb disciplina i no em penedeixo. Ha estat una gran escola. La clàssica et permet un millor coneixement del teu cos.
Segueixes impartint classes a l’acadèmia Amor de Dios? Sí. És un punt d’unió de molta gent de molts llocs diferents. El 80% som de fora de Madrid, som “refugiats de guerra”.
Com et defineixes com a bailaor? Crec que soc un bailaor que busca el soniquete, tenir gust, però amb formació. Soc molt juganer rítmic, m’agrada la picardia i la sorpresa. M’agrada allunyar-me d’allò acadèmic.
Algun cop has fet analogies entre el futbol i el flamenc per parlar de l’entesa entre els protagonistes. Quins són els paral·lelismes? Això passa. En el tablao s’improvisa. A vegades no sé qui em tocarà. Pot ser que ells arribin tard, o que jo arribi tard... Ens saludem, i a començar. El flamenc és un llenguatge que, quan el coneixes, pots parlar amb tothom.
