Hi ha un gos, però, sobretot, hi ha gats (una desena) i persones, i natures mortes d’original concepció allunyada dels elements més convencionals: ous ferrats amb tetera, per exemple. I es poden veure coliflors en l’exposició que la pintora Mercè Cercós (Barcelona, 1952) manté oberta, fins aquest dimecres, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Margarita Lahuerta és la seva model de referència. Són 27 els quadres, tres pastissos i la resta, olis, que poblen la Sala Salvador Alavedra aquests dies amb una retrospectiva d’una artista de sorprenent trajectòria, terrassenca des de fa vuit anys i creadora de retrats per a personatges com Pep Guardiola, Julia Otero, Mary Santpere o Aurora Redondo. “Ara m’interessa molt l’estudi de l’esquena. Faré un quadre amb una model vestida d’odalisca. I vull provar nous pigments. Tinc atacs de creativitat”, afirma.
L'entrevista
Mercè Cercós, pintora de Terrassa. Soc de Barcelona, però he donat moltes voltes. Durant un temps vaig viure a les Illes Canàries, però mirava al cel i em deia: “Mira, aquest avió va a Barcelona”. A les Canàries s’usa a vegades el terme “godos” per referir-se als peninsulars, i aquesta paraula és molt despectiva. La terra tira. I vaig tornar-hi. Fa vuit anys vaig decidir venir a Terrassa. No havia tingut abans cap relació amb aquesta ciutat. Potser molta gent no pot entendre-ho. I ara no canvio Terrassa per Barcelona. Econòmicament no tenen res a veure. Ja no reconec la Barcelona que vaig conèixer. S’ha tornat impersonal i freda, impossible. Terrassa és molt pròxima i per això volia organitzar una retrospectiva a la ciutat que m’ha acollit tan bé. Em sento com si fos filla d’aquí. Hi estic molt tranquil·la. Veig la Mola des del meu balcó, i això és mitja vida. Aquí tinc una pila d’amics. Sempre vaig tenir Terrassa al cap, i encara no sé per què.
Per què fas natures mortes amb verdures? Em va donar per pintar verdures en lloc de fer natures mortes clàssiques. Pinto elements bàsics de la nostra dieta. I així, em puc menjar després el model.
També cultives molt els retrats. Què hi busques? No m’agrada fer retrats a l’ús. A “Satén”, la protagonista és la funda del sofà. Tinc un altre que vaig pintar fa 34 anys. És la meva mare, morta amb 54 anys. Si puc, la porto sempre a les exposicions. Se’n va anar abans d’hora i es mereix aquest homenatge. Sempre m’ha cridat l’atenció atrapar l’ésser humà, l’essència de la persona, intentant representar que està viva. No pretenc que la pintura sigui igual que el model, sinó que adquireixi vida pròpia.
Els gats, però, tenen preponderància en la teva obra. Els gats em semblen fascinants per moltes coses. Per la seva manera d’expressar-se, per exemple. Es diu que les persones que tenen gats prefereixen donar amor i les que tenen gossos, rebre-ho.
Aquest és... Un Bosc de Noruega, una raça de gats molt majestuosos. Són tan dignes els gats! Una altra obra és “El rei del jardí”. Vaig pintar també un Maine Coon. Aquesta obra és d’un gat europeu de pèl curt.
El títol d’una altra és “Te cacé”. El que caça aquest gat són unes fulles. Potser hauria d’haver estat un ratolí, però hagués fet lleig a la vista d’algunes persones i a més hi ha gent que els té fòbia.
Un altre es titula “Curiositat”. I la curiositat va matar al gat. Sí, però el gat va morir sabent més.
És singular aquesta natura morta amb ous ferrats... Sí. Aquells ous ferrats els vaig haver de llançar. Feia tres dies que estaven posant! Vaig pensar: a veure si al final agafaré salmonel·losi...
“He pintat grans personatges: Antonio de Senillosa, Mary Santpere...”
També exposes un gos. Va ser un compromís. És el quadre més recent. Aquest gos es deia Johnny i per això vaig titular el quadre així, “El paraíso de Johnny”. Ja va morir. Tenia el pelatge molt dur i gairebé no se li veuen els ulls. Vaig voler representar-lo imaginant-me el seu paradís, com escarxofat en una praderia.
- La pintora, amb la seva model, Margarita Lahuerta
- Alberto Tallón
Has venut molt? Sí. He pintat grans personatges: Antonio de Senillosa, Mary Santpere, Cristóbal Zaragoza. Un retrat que li vaig fer a aquest escriptor està exposat en la seva població de naixement, la Vila Joiosa, Alacant. I vaig pintar María Matilde Almendros, era amiga meva. Amb l’actriu Aurora Redondo va passar una cosa curiosa.
Quina? Li van tributar un homenatge al Teatro Goya. Jo li havia pintat el retrat encarregat. El vaig lliurar i em vaig asseure en la platea. Crec que volien comprovar primer com era el quadre. I llavors va venir un empleat i, amb discreció, em va dir: “Quan escolti vostè el seu nom, pugi a l’escenari, perquè vostè li lliurarà l’obra”. El quadre el conserva una neboda de l’Aurora que viu a Madrid, en un xalet, un “hotelito”.
Vas fer un retrat per a Pep Guardiola. Ell era molt jove. Tindria uns 20 anys. Les fotos que em van servir de model es van fer a Collserola.
També vas pintar el cineasta Francisco Rovira Beleta? Sí. Venia a casa, picava el timbre i preguntava: “És aquesta la casa de la genial pintora Mercè Cercós? Però jo no m’ho he cregut mai. Sempre he tingut present que es pot millorar. I per això vinc a Amics de les Arts, tots els dilluns. Faig dibuixos al natural.
Has hagut de vèncer molts obstacles en la teva carrera per fer el que has fet? Quan vaig fer el preparatori per a entrar a l’Escola Massana, la meva família estava convençuda que em tombarien. No volien per a la seva filla un futur artístic. En aquells temps, en molts àmbits, es considerava una vergonya. Sí, he tingut alguns problemes per fer el que volia, però ho he fet. He escoltat comentaris com “les dones no haurien de pintar”. A Montserrat Caballé li deien el mateix, però amb la música. Ella mateixa m’ho va explicar.
