La clofolla és la cobertura dura de determinats fruits, però les que exposa Miquel Lligadas (Sitges, 1957) a la delegació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) remeten a vegades, per separat i en conjunt, a motius marins. Potser és una impressió vana del visitant, però potser també en això consisteix l’art escultòric: en reminiscències, lliures interpretacions, suggeriments visuals. “Clofolles” romandrà al COAC, al Vapor Universitari de Terrassa, fins al 18 de juliol vinent. Es va obrir el passat 6 de juny.
Miquel Lligadas presenta a Terrassa un seguit d’obres, una quarantena, que mai havien estat exposades abans en conjunt. Potser algunes sí, de manera individual. I entre la creació d’unes i d’altres, van passar anys.
Són escultures elaborades en alumini de fundició i policromades una a una. Segons destaca el COAC, es tracta de peces úniques que, al contemplar-les, “remeten a les obres en paper que també presenta acompanyant les escultures”. Els treballs en paper estan elaborats amb aquarel·la i “gouache” (pintura al tremp), o amb la tècnica del gofrat a partir de matrius retallades manualment en planxes de coure.
Aquelles clofolles resseques de les ametlles
Per als organitzadors de la mostra, mirar les escultures fa recordar al visitant “aquelles clofolles resseques de les ametlles que quan se separen del fruit esdevenen una mena d’exoesquelet”. Vet aquí, doncs, el títol de l’exposició. “Clofolles”, formes orgàniques “que semblen haver tingut en el passat vida pròpia”. Cap al·lusió marina, la qual cosa provoca en aquest visitant una mena de gir lent, sense brusquedats, cap a un cert penediment.
“A vegades he pensat que l’obra que no ha estat mai exposada abans va deixant de tenir vigència al passar un temps, massa temps”, diu l’artista. “Res menys cert”, rectifica: “Tot té el seu moment, com bé deia Rainer Maria Rilke a ‘Cartes a un jove poeta’”. O sigui: “No es pot forçar el creixement d’un arbre, la saba que puja des del substrat a través de les arrels, primer; el tronc, després, i finalment cap a les branques i les fulles”. Segons Lligadas, “cal deixar reposar i acceptar el ritme que li marca la natura, més lent gairebé sempre del que voldríem”.
