Va oferir el seu primer concert al bar Tramuntana, l’abril del 2005, però les seves primeres composicions i bona part de les seves aparicions en públic tenien lloc al Crossroads, a Ègara. Constant i enamorat del rock, es va fer camí. Ha viatjat amb la seva música per moltes ciutats d’Espanya i d’Amèrica. Els seus treballs discogràfics estan farcits de col·laboracions de músics com Lichis (La Cabra Mecánica), Rebeca Jiménez o David Gnapos (Jarabe de Palo). Ara vol celebrar a la seva ciutat dues dècades de trajectòria artística amb un concert únic, i no sols perquè és un de sol, sinó pèrquè l’enregistrarà en directe en el que serà la base del disc “20 años vivo y directo”, un àlbum amb el quel Javier Sólo (50 anys) vol capturar l’energia i la proximitat davant del públic de casa. Javier Sólo es adverbi i verb afilat, rock urbà amb lletres acurades, de voreres i crítica social. Aquest cantautor, de veu dura però tarannà afable, oferirà temes presents al seu repertori més conegut juntament amb cançons més recents de “El astronauta que soñaba con estrellas de mar”, el seu disc del 2024 que va incloure col·laboracions de Dani Flaco, Fernando Madina (de Reincidentes) o Litus. Serà aquest divendres, 7 de novembre, a la Sala Rasa 64, a les 22 hores.
El de divendres serà un dia de retrobaments especials... Sí. Bona part de les cançons les vaig escriure a bars que freqüentava. A la Vinyeta, al Crossroads, al Coma 9... Vindran molts amics. Vindrà la Montse, del Tramuntana... I tindrem convidats especials.
Com qui? Comptarem amb Fede Martín, de Ruido Cassette, i amb Dany Loera, de Tijuana, amb la qual vaig col·laborar a “De Barcelona a Durango”.
Vius a Lleida des del 2012, però has triat Terrassa, la teva ciutat, per a aquest esdeveniment. Com vius aquests moments? Has sentit una necessitat especial de commemoració? Hem de celebrar, perquè no sabem si arribarem als 25 o als 30 anys de carrera. Vaig voler celebrar els 15, però va arribar la pandèmia... I vaig fer un llibre-disc amb anecdotari i secrets que amaguen les cançons. Crec que sobreviure a 20 anys de rock en els escenaris és important.
El concert no serà un concert qualsevol, pel motiu, pel lloc i pel fet que serà enregistrat per a un disc en directe. Constitueix aquest aspecte una responsabilitat alta? Sí, per descomptat. Es tracta d’una bonica responsabilitat, però també suposa un pic d’estrès i nervis afegits perquè farem un concert que quedarà per a la posteritat. Tenir al costat a algú com Carlos Narea com a productor del disc, no obstant això, em dona molta tranquil·litat. Ja em va produir “Un buzo en América”. Ens adaptem molt bé.
"Farem ballar el públic i el farem reflexionar, que és el que pretenc sempre amb les lletres"
Què pot esperar la parròquia terrassenca de la proposta de Javier Sólo per a demà? Tocarem una vintena de temes, però no sé si tots quedaran enregistrats en el disc. I estrenarem dos o tres temes. Serà un concert enèrgic, anirem a per totes. Farem ballar el públic i el farem reflexionar, que és el que pretenc sempre amb les lletres. El rock és rebequeria i activisme, i això no ho canviarem, no ho podem canviar. Tenim la intenció d’oferir una nit variada, divertida, amb rock, però també amb tango-rock, i cúmbia-rock.
La lletra continua sent per a tu un component irrenunciable, pel que es pot comprovar... Hi ha grups que m’agraden, fins i tot que m’agraden molt, pel seu so, però si la lletra no em suggereix alguna cosa, és difícil que em converteixi en addicte a aquesta banda. Amb aquesta veu tan dolça i vellutada que em caracteritza, crec que em deixen cantar perquè les cançons són meves... Les he escrit jo, sé quin significat tenen.
“Hem de celebrar-ho, perquè no sabem si arribarem als 25 o als 30 anys”
Quins referents i influències destaques en el teu estil? Quan vaig començar en això, el Toni, el responsable de la sala Crossroads, em va dir: “Em recordes a Daniel Higiénico”. Després vaig escoltar el Daniel i vaig pensar: “Potser el Toni té raó”. Em van encantar els seus canvis de registre, per exemple, i el vaig conèixer. Vaig tenir aquesta sort. Per a mi és un referent i hem fet temes junts. És subtil, també suggeridor i valoro molt com es reinventa. Em va passar alguna cosa semblant amb Fernando Madina, de Reincidentes, i amb Kutxi Romero, de Marea. I vaig beure molt de grups locals com ara Codigo Neurótico, Ostiaputa o ADN, i de l’anomenat rock radical basc. I m’agradaria conèixer Rosendo. és un dels pocs rockers que han assegurat que es retiraven i s’han retirat de veritat.
A la Sala Rasa 64 estaràs especialment abrigallat en l’escenari tenint en compte l’envergadura del concert? Serem nou damunt de l’escenari, inclosa una secció de vents. Porto molt bons músics. L’ocasió s’ho mereix.
Els teus inicis estan relacionats amb una tasca solidària. A quin nivell la mantens? Fa 20 anys vaig començar a tocar per col·laborar amb l’Associació Amics d’en Ferran i en el 2007 ja creem el Sam-Sam Festival. Procedeixo de les Arenes, del seu moviment obrer. Tot és aquí, som el que som gràcies a aquesta escola. Soc el que soc gràcies a haver-me criat amb tanta solidaritat veïnal, per haver nascut en un dels barris més danyats per les riuades. I crec que per això soc educador social. Vaig considerar que havíem de formar-nos per fer un món més habitable.
Quin és el present i quins són els projectes de la cooperació amb Sam-Sam? Hem muntat el Sam-Sam Festival a Les Borges Blanques, però tenim la intenció de continuar organitzant un festival, més petit, a Terrassa. El 50% del que es recapti anirà a parar, com sempre, als projectes educatius de Ferran Sans al Senegal. I l’altra meitat, a ajudes d’emergència, com la que hem destinat a Gaza.
És difícil la convivència entre la faceta musical i la d’educador social? Compagino les dues i no entendria la meva vida sense alguna d’aquestes dues potes.
Javier Sólo torna a casa, on va començar i on es va batejar amb aquest nom. Quin n’és l’origen? Havia de triar un nom artístic i el meu cognom no m’agradava. “I si em dic Javier Solamente?”, em vaig dir. I altres m’ho van proposar. I de Javier Solamente, a Javier Sólo.
