La Sala Rasa 64 va viure aquest divendres a la nit un d’aquells retorns col·lectius als anys 2000 que només la música és capaç de provocar. A partir de les deu —i amb desenes i desenes de persones entre els vint i els cinquanta anys omplint el recinte— l’ambient ja deixava intuir que no seria un concert qualsevol. Era una trobada intergeneracional: els qui van créixer amb “El Canto del Loco” i els qui, des del seient del darrere del cotxe, van descobrir “Zapatillas” a través dels seus pares.
Passaven quinze minuts de les deu quan la banda barcelonina “Encanto del Loco” va irrompre a l’escenari amb els primers compassos de “La Suerte de Mi Vida”. L’efecte va ser immediat: un crit d’eufòria va recórrer la sala i, a partir d’aquell moment, el públic va quedar atrapat en un repertori que durant més de dues hores va repassar els grans èxits del grup original.
El concert va avançar amb un ritme trepidant. “Puede ser”, “Son sueños”, “Contigo”, “Un millón de cicatrices”… Cada cançó era una peça d’un puzle emocional compartit, un record que es reactivava al primer acord. I enmig de totes aquestes cançons icòniques, la banda va colar una de les sorpreses habituals de les seves actuacions: “Campeones”, la mítica melodia d’Oliver i Benji, rebuda amb un somriure còmplice per part del públic.
Un dels elements més impactants de la nit va ser, sens dubte, Homer Álvarez, el vocalista del grup i l’encarregat d’“interpretar” Dani Martín. No només per la semblança vocal, sinó per la manera com reprodueix els gestos, les mirades, la manera de caminar, de parlar amb el públic i de relacionar-se amb la banda. El seu paper va molt més enllà d’un tribut: és una declaració d’admiració. Tal com ell mateix va explicar, “Ha estat la banda sonora de la meva vida”, una confessió que va acabar d’arrodonir la connexió emocional amb els assistents.
Quan semblava que el final s’acostava —entre falses amenaces de marxar i deixar el públic amb ganes de més— van arribar els clàssics més esperats. “Una Foto en Blanco y Negro” va encendre els mòbils; “Besos” va convertir la sala en un cor únic; i finalment “Zapatillas” va desfermar els salts i el deliri general. Un tancament perfecte per a un viatge musical als anys en què el pop espanyol sonava a ràdios, discmans i habitacions d’adolescents.
El concert es va cloure amb un moment de reconeixement del vocalista cap a la seva banda: el guitarrista terrassenc Jordi Gorchs, el baixista Marc i el bateria argentí Diego, tots ells artífexs d’un tribut que, per una nit, va fer possible que Terrassa tornés a sentir l’energia d'una formació, que es va acomiadar el 2010. però que segueix viva en la memòria de tota una generació.
