Eufonia: sonoritat agradable que resulta de l’encertada combinació dels elements acústics de les paraules. “Rimas eufónicas”: obra integrada per 14 composicions poètiques en les quals només apareixen substantius, verbs, adjectius o adverbis. Obra d’Antonio Briones, poeta andalús que fora terrassenc i que continua el seu vincle amb Terrassa, en concret amb Amics de les Arts. A la Sala Cúpula d’aquesta entitat exposa, fins al 27 de juny, aquestes rimes de fonètica i semàntica pures, sense morfologia ni sintaxi, sense morfemes de gènere, sense número, sense persona.
El treball de Briones destil·la el resultat de la sonoritat i el significat en la nuesa de paraules unides. Una composició és “Tierra”, i comença així: “Sílex arcilla rupestre, sísmico cráter averno, sima tubérculo interno, siembra llanura silvestre”, i segueix: “Refugio piedra guijarro, reducto confín distancia, regazo suelo sustancia, reptil escondrijo barro”, per continuar: “Loma altozano raíz, lodo anaconda fangal, loess arena marjal, losa sepulcro lombriz”.
El resum triat segurament cau en el simplisme, però s’assumeix el risc de la limitació per presentar aquestes “Rimas eufónicas” que són el fruit d’una àrdua labor que a l’autor li va ocupar més de dos anys de treball. Tot va començar amb la lectura del “Romance del prisionero”; ja sabeu: “Que por mayo era por mayo, cuando hace la calor, cuando los trigos encañan y están los campos en flor, cuando canta la calandria y responde el ruiseñor”.
Totes les paraules que componen un poema “estan lligades entre si pel mateix camp semàntic al qual al·ludeix el títol” i tots els poemes inclouen “un esquema mètric i rítmic, i rima (consonant, gairebé sempre) ben definits”
Era, recorda Briones, “un dels poemes preferits d’Antonio Machado”, una composició medieval “però nova, plena de melancolia, una obra eufònica”. Briones es va plantejar fer quelcom similar, però des d’un renovat modernisme, per crear “un homenatge al so, a la paraula, al ritme i a la bellesa de la fonètica lingüística”. Rubén Darío ja ho havia intentat.
I el poeta (ara resident a Sevilla) es va embarcar en una empresa de clavar colzes, perquè va decidir agafar el diccionari de María Moliner (no pas el de la RAE, “que deixa molt a desitjar”) i disseccionar-lo: “Primer vaig recórrer totes i cadascuna de les entrades del diccionari. Vaig treure aquelles que em semblaven eufòniques i les vaig classificar segons el seu grau d’eufonia, el seu camp semàntic, el seu esquema rítmic, la seva rima, etc”, explica. Marcava amb un punt vermell “cada entrada que considerava bonica”. Es va fer amb un arxiu de 5.086 línies amb els quals va crear poemes. I amb allò que era millor, es va forjar “Rimas eufónicas”.
Totes les paraules que componen un poema “estan lligades entre si pel mateix camp semàntic al qual al·ludeix el títol” i tots els poemes inclouen “un esquema mètric i rítmic, i rima (consonant, gairebé sempre) ben definits”.
La vida a Terrassa
Antonio Briones, nascut a Cadis, porta jubilat nou anys. Va viure a Terrassa tres anys, exercint la docència, però en fa 47 que va tornar a Andalusia, “perquè la terra tira molt”. Va aterrar a Terrassa per estrenar aquí el seu lloc de funcionari, perquè no existien encara les comunitats autònomes. "I em van enviar aquí. No tenia ni cinc, però sí molt de cabell", diu. El seu sogre era director d'una sucursal bancària a Chiclana i l'Antonio portava una carta de presentació sota el braç per aconseguir un préstec a través de la mateixa entitat a Terrassa. Però no va haver-hi préstec ni res semblant.
L'Antonio, no obstant això, va tirar endavant i no guarda un catàleg de retrets, sinó un ressò d'agraïments, de la seva etapa terrassenca en un habitatge del carrer Ample. Sobretot, per conèixer el Jordi i la Tona, "excel·lents persones que ens van acollir". Va viure "una època d'efervescència de la cultura catalana amb la democràcia recentment instal·lada", rememora Briones abans de recordar "els companys extraordinaris" amb els quals va conviure en escoles com la Joan XXIII. Era mestre de llengua espanyola i anglesa, va ser veí de Feliu Formosa, va trigar tres mesos a cobrar el seu primer sou de l’Estat, va conèixer el recordat Cesc Aldea, va experimentar l’ebullició cultural d’aquells temps, el seu amic Jordi Fernández el va introduir a Amics de les Arts, va publicar a “Mirall de Glaç”, va conèixer la febre del jazz. “Però, sobretot, em vaig dedicar a passar-m’ho bé”, diu. Dies enrere va tornar-hi per inaugurar l'exposició: "He vist una ciutat que ha experimentat un creixement monstruós".
Una composició és “Tierra”, i comença així: “Sílex arcilla rupestre, sísmico cráter averno, sima tubérculo interno, siembra llanura silvestre”
Ha seguit cultivant la poesia amb més repercussió, potser, de l'esperada. A la seva obra "Tiémpano de espera" es pot llegir el següent vers: "No hay nada peor que un poeta feliz". Qui havia de dir al poeta que un intern de la presó de El Puerto de Santa María li escriuria una carta de rèplica: "Sí hay algo peor: un preso feliz".
Ara, Antonio Briones prepara més rimes eufòniques com “Agua”, present a l'exposició, que diu: “Restaño suero alimento, savia saliva sudor, sorbo burbuja fermento, cauce corriente rumor”.
