Com va néixer Caipirinyes? El grup va formar-se al setembre de l’any passat. Cadascuna de nosaltres tenia el seu projecte musical, i tot va començar per xarxes socials. Em van contactar com a cantant, ens vam ajuntar i posteriorment vam pensar el nom del grup. Érem un grup femení i ens agrada molt el món dels còctels, els mojitos... A més, ara es porta molt el funk brasiler. Vam jugar amb tot això i ho vam portar al nostre terreny.
Us definiu com el “grup de versions de l’elixir femení més refrescant”. Caipirinyes és una emoció: la d’estiu, gresca i ganes de festa. Ens agrada que el públic vingui amb ganes de passar-ho bé, però sempre amb uns límits morals clars. No volem cap mena de sexisme i defensem la figura de la dona en tot moment. Som un dels pocs grups femenins que hi ha a Catalunya, i ens emociona que cada cop n’hi hagi més. Abans, havia cantat amb grups on fins i tot era l’única noia. Penso que falten més figures femenines al món de la música i volem demostrar que, tot i les crítiques, es pot tenir èxit.
Què ha suposat per a tu aquest projecte? Porto des dels 16 anys cantant en directe, però amb Caipirinyes he trobat una nova Xènia. Mai havia actuat com a ballarina, fent show i espectacle; abans era més cantant pura i dura. Feia tècnica vocal, solfeig, guitarra… Em dedicava més a l’estudi de la música, però no era gens fàcil. Durant un temps havia d’anar als guinguetes de platja a buscar bolos, oferint-me jo mateixa. Ara ens arriben directament, però arribar fins aquí m’ha costat molt.
Llavors, ha canviat la teva manera d’estar a l’escenari. Sí. Amb el meu primer grup, Next to Hit, fèiem versions de jazz i blues per a casaments o festes més petites. Ara és completament diferent: Caipirinyes és música més comercial, la que la gent balla i canta. De fet, he treballat aspectes nous per a mi, com el ball i el càrdio a l’escenari. Cada cançó té la seva coreografia, i això ho preparem molt. Mai m’hauria imaginat interpretar temes com “Titi me preguntó” o “Todos los días sale el sol”. I actuar davant 10.000 persones, com ens va passar dissabte passat a La Garriga, és una experiència brutal. L’actitud és la mateixa tant si el concert és petit com gran, però l’ambient és diferent.
Com prepareu el repertori? Sempre pensem en el que ballaríem de festa. Aquelles cançons que nosaltres diguem: això és un “temazo”. Fem versions de cançons antigues i actuals, i anem aprenent de molts grups amb qui tenim la sort de coincidir, per exemple, a les festes majors. Tenim una llista per modificar el repertori de cara a l’any vinent, perquè hi ha cançons que funcionen més que altres.
Quina ha estat l’actuació més especial? Sens dubte, la de la Festa Major de Terrassa. Allà vaig trobar el millor públic. A més, em sentia tranquil·la i molt agraïda de poder cantar a la Plaça Vella, on sempre faig el cafè amb les amigues. Tenia moltes ganes d’aquell moment i el vaig viure intensament.
Com és la relació entre les membres del grup? Totes són increïbles: la Mireia Escriu, la Gala Cañís i la Paula Iglesias. Tenim un vincle intern que es nota quan pugem a l’escenari. Som amigues abans que companyes de grup i gaudim molt passant hores juntes. Totes quatre som joves i tenim energia. Caipirinyes és una oportunitat que no volem perdre i, per això, volem demostrar en cada escenari que dediquem molt temps a això.
Alhora que formes part del grup Caipirinyes, mantens la teva carrera en solitari. Faig de compositora des dels 17 anys, amb la guitarra. M’agrada escriure i llegir. Sobretot poesia, que va molt lligada a la música. El meu primer single, “Sense control”, és una de les cançons que tenia gravades i representa molt bé com soc i què faig. Parlo molt de l’aspecte emocional i de la salut mental. Volia fer una proposta jove, barrejant rock i electrònica, i vaig col·laborar amb un gran músic de Terrassa: José Manuel Jiménez. Per fer un videoclip que cridés l’atenció, vaig treballar amb la Laura Melgar i el seu pare, José María Melgar. Tot plegat, estic molt satisfeta amb el resultat.
- Nebridi Aróztegui
Cap a on t’agradaria encaminar la teva carrera? M’agradaria continuar amb Caipirinyes, però sobretot dedicar-me a fer la meva pròpia música, tenint gires i un públic propi. Ara hi ha molts canals on poder publicitar-te i això genera molta competència. Tothom té el seu espai artístic, però és difícil guanyar-te la vida sent compositora de tu mateixa.
Com va començar la teva relació amb la música? He crescut envoltada de músics. El meu pare és percussionista: toca la guitarra, el piano... I la meva mare és cantant. Ells són el meu gran suport. Saben què és viure una gira, perquè han estat durant molts anys en una orquestra. De ben petita, escoltava CD’s a la meva habitació, i això em feia sentir com una “caipirinya”. Penso que la música és un sentit que tenim des que som infants, però habitualment decidim què escoltar a partir dels 14 o 15 anys, potser quan agafem els auriculars i el mòbil per anar en transport públic. Tot i això, jo decidia què escoltar des de molt abans, en gran part perquè la meva educació s’ha rodejat de música. Vaig passar per l’Escola de Música i també feia classes amb Atenea Carter i Marta Lorente. Van ser tres anys en què vaig aprendre molt de control vocal. Va ser a partir de batxillerat quan vaig començar a compondre i a cantar en directe.
Quines són les teves influències musicals? El meu grup preferit és Arctic Monkeys, que fan rock alternatiu, però també m’inspiren molt Jorja Smith, Dua Lipa i Alice Wonder.
