El classicisme constitueix la seva formació i ella és pianista clàssica, però la base no té perquè convertir-se en jou. I Monika Lao, encara que sembli inversemblant quan la veus lliscant els dits en el piano amb els ulls tancats de concentració i passió, és una enamorada del metal. I Rammstein és la seva principal debilitat. L’artista de Terrassa treballa ara en aquesta propensió metàl·lica i ha llançat ja una versió del cèlebre tema “Du hast” de la banda alemanya de metal industrial. Arribaran més adaptacions en les quals Monika Lao concretarà la seva particular revisió de Rammstein, una aventura que ha activat “com a exercici nostàlgic” i amb la nítida intenció de passar-s’ho bé.
Entre d’altres aspectes de motivació sobresurt el que per a la pianista s’apropa a una evidència: “El heavy metal és, en el fons, música clàssica”, diu Lao. El desig de rellegir a la banda alemanya a la seva manera romania latent des de feia molt de temps, però l’artista no s’atrevia a fer el pas: “Tenia la sensació que allò no era per a mi”.
A poc a poc va anar vencent aquestes inseguretats i mesos enrere va començar un treball d’adequació que no ha estat fàcil però ha obtingut ja resultats. El “Du hast” tocat per Monika Lao ja es pot escoltar i resulta una experiència d’alta volada: ferocitat tamisada, identificació de l’original amb suavitats.
La dansa
No queda aquí la cosa: Monika Lao prepara també una versió electrònica de l’emblemàtic tema, també instrumental, però amb l’afegit de ritmes ja processats. A més del component musical, en aquest projecte de Lao subjeu també la intenció de donar curs a una altra de les seves aficions: la dansa aèria.
- Monika Lao, pianista de Terrassa
- Nebridi Aróztegui
Sí, Monika Lao també balla. Com prepara “deu o dotze temes de Rammstein per armar un espectacle”, una actuació d’uns trenta minuts que podria tenir enllestida per al Nadal vinent, tractaria d’encaixar algunes cançons en format electrònic per poder aixecar-se del tamboret uns minuts i dansar al ritme del metal industrial. Un concepte pròxim a la performance, de reblar el clau en el seu art mentre sona “Du hast”, o “Deutschland”, o “Sonne”. El projecte, no obstant això, “encara es troba en estat embrionari”, avisa la pianista.
“No m’importa gaire com em vagi, però em divertiré pel camí”, diu la pianista
L’electrònica no és una novetat per a ella, doncs ja ha ha compost cançons amb aquest recurs, com ho ha fet amb recursos tradicionals: “Que la meva formació sigui clàssica no significa que només m’agradi la música clàssica. En certa manera, em vaig cansar de tocar sempre a gent morta: Chopin, Beethoven. M’he anat expandint i sento que és com despullar-se. En general, no m’agraden els tributs com a tals, però potser fer aquestes versions serveixi per donar-me a conèixer. No m’importa gaire com em vagi, però em divertiré pel camí”. Monika Lao s’ha desfet de càrregues. “Du hast”, tu tens, en aquest cas, la paraula. Beethoven i Chopin sempre seguiran allà; ara, sense esdevenir un jou.
