La reconeguda “bailaora” de flamenc, Patricia Guerrero, juntament amb altres artistes de ball, cant i música, va oferir el dissabte el seu premiat espectacle “Catedral”. L’artista va constatar que té un talent innat i una energia quasi infinita. Patricia va conquistar, amb el seu ball rítmic i expressiu, a centenars d’espectadors que s’aplegaven a l’auditori Alfons Vallhonrat del Centre Cultural. El seu ball va captivar i van ser molts espectadors els que la van aplaudir durant i sobretot al final de l’obra.
“Catedral” és una coreografia que té com a protagonista la dona i el seu alliberament. És una obra, així on vàrem entendre, on es presenta a una dona molt rígida fins que, de mica en mica, es va deixant anar fins a reivindicar-se com és i vol ser ella mateixa. En aquest viatge, la protagonista, Patricia Guerrero, entrarà en estadis diversos i en cada un d’ells sentirà també de manera diferent.
Patricia va crear aquesta peça a partir d’explorar molts balls i danses relacionades amb la religió i com les creences i la seva pràctica influeixen sobretot en les dones. Ho veiem al començament del viatge on la protagonista vesteix de forma elegant però molt fosca i amb mantellina al cabell fins al final quan ja s’ha quedat amb un vestit molt més vaporós i s’ha deixat anar la cabellera que portava amagada. Ho vàrem interpretar com un símbol, com un element que ens diu que la dona s’ha pogut alliberar de bona part de les imposicions socials i dels estereotips.
Estats d’ànims
El ball que interpreta també va en consonància i és ric en mostrar la rebel·lia, l’angoixa, la satisfacció, el plaer. El ritme dels seus peus va ser del tot impressionant; bellugadís, incansable, expressiu, espectacular. La Patricia té un “do” rítmic als peus que el converteix en música pura. I això ho van premiar els espectadors, molts dels quals es van aixecar i van aplaudir entusiasmats, mentre la gran “bailaora” obsequiava al cos de la companyia amb una flor del ram que prèviament li havien regalat des del Centre Cultural.
Aquelles flors, que ens van semblar de color vermell, van ser gairebé l’única nota de color que Patricia es va permetre en la peça. El viatge va transcórrer en un escenari pràcticament minimalista i a les fosques com són, a vegades, els recintes sagrats. En aquest cas, la “Catedral” que vàrem visitar estava gairebé a la penombra i a penes es distingia qui feia vibrar el so de les campanes que trencaven tant de silenci. Aquest escenari litúrgic fosc reforçava, sens dubte, donar a la peça un aire d’enigma, màgica, seducció i misteri. I el va tenir en molts moments, especialment quan Patricia dansa amb el so que arriba de la percussió i que s’intueix que hi ha algú però no es veu.
