La Cambra de Comerç de Terrassa celebrarà dijous vinent la seva 10a Jornada Internacional, que tindrà lloc a l’auditori de Grifols, a Sant Cugat del Vallès. Daniel González, responsable de Serveis de Comerç Internacional de l’entitat, analitza com ha canviat l’escenari en l’última dècada.
Com ha canviat en aquests deu anys en la manera com les empreses de la demarcació surten a l’exterior? Sobretot ha canviat la manera de prospectar i buscar nous mercats. Després de la covid, molts primers contactes, segons i tercers ja es fan per plataformes digitals. També ha canviat la manera d’afrontar les inversions i els projectes internacionals, sobretot des del primer mandat de Trump, la guerra de Rússia i Ucraïna, Israel i Palestina, el segon mandat de Trump... Les empreses conviuen amb incertesa i tot això obliga a replantejar-se inversions o fins i tot a frenar les potencials sortides a mercats exteriors.
També ha canviat el perfil de l’empresa que busca internacionalitzar-se? Sí, perquè el món ara és absolutament global. Fa 20 anys moltes exportacions eren reactives: arribaven comandes de fora sense que l’empresa hagués buscat aquell mercat. Ara les empreses exporten de manera executiva. Després de la crisi del 2008, el mercat interior es va quedar curt i moltes companyies van entendre que havien de sortir fora tant sí com no. Primer es va començar pels mercats més propers, sobretot la Unió Europea, i després es va anar ampliant cap a altres països.
Enguany se celebren 40 anys de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. Com serien avui les empreses de casa nostra sense aquella adhesió? Va ser un abans i després absolut. Espanya va passar de ser un mercat perifèric, tancat i amb proteccionisme a formar part d’un mercat europeu absolutament integrat. Això va obligar les empreses a aprendre a ser competitives i a modernitzar-se. És veritat que hem patit reconversions industrials i empreses que s’han quedat pel camí, però qui s’ha mantingut, ha pogut aprofitar aquesta empenta de pertànyer a la CEE. Si estiguéssim fora de la UE, els experts diuen que podríem comparar Espanya amb l’Argentina, un país liquidat, amb una inflació i un deute públic insostenible i una divisa absolutament devaluada; per tant, un país que no podria fer front al que el món actual demana.
Que la política comercial la marqui a Europa i no una administració més pròxima, com impacta en les empreses de casa nostra? Un dels punts no tan positius és aquest, la llunyania de qui decideix, però voler una unió implica cedir sobirania. L’empresari potser ho veu com la implementació d’infinitat de burocràcia i hiperregulació. Tot i això, som capaços de reconèixer que és millor ser dins de la Unió Europea que fora. En un món de blocs econòmics, quedar-ne al marge seria molt complicat.
I què han de fer les administracions europees per garantir la competitivitat de les empreses de casa nostra davant el dinamisme d’altres blocs? La competitivitat és un objectiu claríssim de la Comissió Europea, però això no ha anat acompanyat de polítiques que ajudessin realment. Des del punt de vista de dependència energètica no s’ha fet res. A més, Europa s’ha deixat avançar en tecnologia, o amb les bateries i els cotxes elèctrics. Ens hem convertit en els abanderats del “green project” i altres països ens han estat avançant en altres àmbits de l’economia i l’empresa. Ens hem centrat a ser competitius des del punt de vista de la sostenibilitat quan la resta del món no ho ha fet igual. Les empreses entenen que cal regular, però també diuen que molts competidors de fora de la UE no tenen aquestes exigències i, per tant, assumeixen menys costos.
Aquesta incertesa reguladora, junt amb les tensions geopolítiques i dificultats logístiques o en les cadenes de subministrament, són les principals preocupacions avui de les empreses? Sí. Les cadenes de subministrament es trenquen constantment per guerres, conflictes o problemes logístics. Les empreses s’han d’anar reinventant cada any. I també estan apareixent alguns elements de risc que fins ara no teníem contemplats per aquesta incertesa. Han tornat problemes que feia anys que no es veien, com els impagaments i les dificultats per cobrar i de destins que no eren mal pagadors.
Amb tot plegat, avui és més difícil internacionalitzar-se, però més necessari que mai? Trobar comandes és més fàcil que abans gràcies a la tecnologia, les eines digitals faciliten la comunicació amb potencials clients. El que costa més és consolidar les operacions i tancar els acords. Ara les empreses han de fer anàlisis de riscos molt més exhaustives abans de prendre decisions. I no només de la venda, sinó de tota la cadena de subministrament. Si no arriben les matèries primeres, no pots fabricar. I si no fabriques, tens problemes amb els clients. Ara més que mai es tracta de blindar la companyia. Pot passar qualsevol cosa, però com a mínim els riscos han d’estar identificats.
Hi ha sectors del territori especialment ben posicionats per créixer internacionalment? La química funciona molt bé i és prominent a la nostra demarcació, igual que la farmacèutica i les empreses tecnològiques. També hi ha sectors vinculats a l’acer que estan trobant noves oportunitats. De fet, els proveïdors europeus històrics estan venint a Catalunya a buscar col·laboracions perquè tenen problemes de producció als seus països d’origen, sobretot pels costos energètics.
A la jornada parlaran també d’aranzels? Sí, n’hem de parlar. Evidentment, estan afectant. Hi ha sectors que sí i altres que no, però per alguns els fa impossible vendre als Estats Units. Per això moltes empreses estan apostant per diversificar mercats i reforçar les col·laboracions entre companyies europees. Ens hem de fer forts dins de la Unió Europea, perquè no tenim gaires més amics.
