Borja de Riquer, historiador i besnet de Riquer
“És l’artista modernista que toca més aspectes de les arts”
- Borja de Riquer
- Nebridi Aróztegui
Per aprofundir en Riquer, el seu besnet Borja de Riquer ens n’ofereix el retrat més íntim. “Tal vegada és l’artista modernista català que toca més aspectes del conjunt de les arts”, afirma. Pintor, cartellista, autor d’ex-libris o dissenyador, amb una obra que “recrea un món idíl·lic que està desapareixent per la industrialització”, el seu estudi de Barcelona era un punt de trobada de la intel·lectualitat, batejat per Joan Maragall com el niu d’àguiles. Allà hi va fer el primer concert Pau Casals i hi tocava el piano Enric Granados, acollits per un creador “amb un caràcter molt generós i molt després, gens gasiu”. Així el veia l’escriptora Aurora Bertrana, a qui els Riquer van acollir com una filla quan va arribar a Barcelona als 15 anys.
La seva era una vida bohèmia. Es va quedar vidu de jove i es va fer càrrec de 6 fills. A finals de la dècada de 1890, havia començat a llogar Can Solà del Racó per passar-hi els estius i, alhora, “aprofitava per treballar de pintor a Terrassa”. Va estrènyer el vincle amb la ciutat forjant una gran amistat amb el pintor Joaquim Vancells. Amb ell compartia correspondència, llargues jornades de caça per Sant Llorenç del Munt i van fer la primera exposició conjunta de pintura l’any 1891 a la Sala Parés de la capital. Com bé se sap, Riquer va assumir encàrrecs per a l’Institut Industrial, com les pintures murals que avui es conserven a la Casa Alegre. El 1904 també va pintar el Cafè Català de l’Agrupació Regionalista. L’artista va morir a Mallorca el 1920 i bona part del seu llegat material va quedar a l’illa. El besnet destaca el llibre “Quan jo era noi” com l’obra que millor l’il·lustra. A la masia de Calaf, abandonada 30 abans, hi rememora “la felicitat exagerada de la infància” en un relat sobre un passat irrecuperable.
Mireia Freixa, historiadora de l’art
“De la decoració que va fer a l’antic Cafè Català no en queda ni una foto”
- Mireia Freixa
La historiadora de l’art Mireia Freixa ens detalla el llegat patrimonial de l’artista a la ciutat. Riquer passava els estius a Can Solà del Racó. Tot i provenir d’una família noble, “tenia molts fills a mantenir i va treballar com un boig”, explica Freixa. A Terrassa va connectar ràpidament amb el teixit cultural de l’època. Gràcies al Centre Artístic de Sant Lluc, fundat l’any 1893, va consolidar la seva amistat amb el pintor Joaquim Vancells i va col·laborar amb prohoms com Francesc Pi de la Serra, per a qui va dissenyar la capçalera de la revista “La Sembra”. L’encàrrec més destacat que va rebre va ser la decoració del saló de l’Institut Industrial, a l’actual Casa de l’Esport. Riquer en va idear tot el conjunt, des dels vitralls fins al paviment hidràulic. És un espai clau, ja que és un dels dos únics conjunts interiors complets dissenyats per ell que es conserven, juntament amb el del rebedor del Cercle del Liceu. Al final, va abandonar el projecte per desavinences econòmiques i perquè “les muses eren despullades, i això no els va agradar”. Vancells va acabar pintant els plafons pictòrics, i els de Riquer s’exposen a la Casa Alegre de Sagrera, on també hi ha una placa seva. Una altra obra cabdal va ser el Cafè Català, al mateix edifici de l’Institut Industrial. Riquer va decorar el local, que estava tan ple d’ornamentació que els terrassencs el van batejar popularment com “el cafè del bròquil”. D’aquest espai no en queda res. “Ni una foto”, lamenta Freixa, que fa una crida per si algú en guarda alguna en un calaix.
Segons la teoria de Neus Peregrina, afegeix, a Terrassa conviuen dos estils modernistes: l’arquitectura de línies parabòliques de Muncunill i la via “més intimista i esteticista” de Riquer, Vancells i els Viver com l’antiga confiteria del Raval.
