Ha acabat la seva cinquena temporada com a entrenador del Mannheimer. Satisfet? Molt content. És un projecte molt llarg, molt ben parit, i la veritat és que estic molt content. Faré la sisena temporada, que ja la tinc aparaulada, i el que he de decidir, aquest estiu, és si segueixo després o no. Ho he de decidir amb un any d’antelació. Els alemanys funcionen així.
Funcionen molt diferent que els d’aquí? És un club molt professional, però alhora és un club on et deixen treballar molt i no hi ha molta pressió. No et demanen títols. No és com aquí. Aquí tothom que et creues, hem guanyat, no hem guanyat i allà és som un club que volem estar competint, però volem sobretot desenvolupar els jugadors que tenim. Jugadors de la casa, jugadors joves que vinguin, volem desenvolupar i volem seguir competint.
El balanç és positiu? El club es va fundar el 1907 i quan jo vaig arribar tenien una lliga d’herba i una lliga de sala. I en aquestes cinc temporades nosaltres n’hem guanyat dues de sala i un altre d’herba. Aleshores, t'adones que hem fet com una mica un passet, hem millorat una miqueta els resultats esportius, però sobretot treballem molt bé. A mi com a entrenador, al final, tenir aquesta llibertat, estic encantat. Si em plantejo plegar no és perquè estigui cansat o no és perquè estigui desmotivat. És més que res que la vida, al final, també són reptes i també són canvis, i moure’t.
Però ha rebut alguna oferta? Sí, en reps. Dels Països Baixos o algun altre club d’Alemanya. El que passa és que jo de moment no puc, jo tenia compromís amb un club, i fins que no plegui és impossible que em mogui. No ho sé encara. M’estic plantejant inclús fer un any sabàtic o semisabàtic.
També està a la selecció alemanya. Sí, des del mes de novembre. Després dels Jocs, em van cridar, i em van dir escolta, necessitem un entrenador responsable de possessió. Perquè allà s’organitzen amb dos assistents, un és de defensa i l’altre és en possessió, en atac. L’André Henning, que és un bon entrenador, em va donar aquesta oportunitat.
Ha viscut el hockey de Bèlgica, Països Baixos i Alemanya. És molt diferent del d’aquí? Sí, clar, cada país té les seves singularitats. El que conec millor és Alemanya i a mi m’ha agradat molt com es treballa. Tot ha d’estar molt ben planificat. I això passa, per exemple, amb els fitxatges. Nosaltres tanquem la plantilla al gener. Jo, en un any d’antelació, el club sap si plego o no plego. I és clar, moltes vegades te n’adones, sobretot quan intentes fer coses amb gent d’aquí, que és molt difícil posar-te d’acord amb els “timings” de prendre les decisions, perquè allà les decisions les prenen abans que aquí. A mi m’agrada l'organització, m’agrada que tot estigui ben preparat, els entrenaments, tot. I la societat alemanya funciona bé en aquest sentit, de preparar les coses, d’anticipar els problemes, i després els falten altres coses.
Quines coses? En el joc alemany, per exemple, quan juguen contra Espanya, veus que, de cop i volta, són capaços de trencar un sistema i una organització perquè un jugador resulta que se’n va contra tres, quan a Alemanya ningú se’n va contra tres perquè no té sentit anar contra tres. Llavors, quan se’n va algú contra tres i se’n surt, és com que el sistema col·lapsa. És un clixé, però és un fet.
Què els hi falta, creativitat? La creativitat o sortir-se del guió. La improvisació. Recórrer un trajecte sense saber exactament cap on et portarà.
Segueix la lliga d’aquí? Molt poquet, la veritat, perquè no puc veure els partits. Quan mires un partit d’aquí, després d’estar cinc anys entrenant a Alemanya, dius, uau! Quin esport més diferent.
Va entrenar a l’Atlètic femení quatre temporades i va ser responsable tècnic des de benjamins fins a infantils. Ara en fa dues que l'equip juga la final de la lliga. Estic molt content, perquè nosaltres, quan vam començar el projecte, era per arribar a consolidar l’equip a la Divisió d’Honor. El club ha fet un esforç molt important per promocionar aquest equip i després s’ha fet una molt bona feina i moltes de les jugadores són filles del nostre projecte.
Li agradaria tornar a l’Atlètic? Sempre és una possibilitat. I tant que m’agradaria entrenar a l’Atlètic és casa meva, soc soci, aquí vaig ser capità. El que passa és que, clar, ha d’encaixar en el projecte de l’Atlètic i ha d’encaixar en el meu projecte de vida, i això és una cosa que s’ha de donar, i no sé si es donarà.
Escriure llibres li agrada. L’últim “Meditacions d’entrenador”. Escriure em va molt bé perquè és com una cosa que és relacionada amb el que faig, però no directament amb el que faig. I ara estic escrivint un altre, que segurament sortirà d'aquí un parell de mesos, sobre metodologia d’entrenament de hockey.
Però és de formació, més aviat, no literària. Sí, jo soc un "rara avis" perquè jo vaig estudiar empresarials i després vaig fer un màster de màrqueting, però jo soc filòsof. Frustrat, si vols. No he fet mai la carrera a la Universitat de Filosofia, però ja des d'aquelles èpoques d'estudiant, tot el que he llegit és filosofia. I la meva forma d'abordar la realitat i de pensar i sé què és humanística i té aquest punt filosòfic. Aleshores, el d'escriure encaixa perfectament. Puc escriure llibres superpràctics per a un entrenador de hockey fins a llibres que pot llegir qualsevol persona de carrer sobre la vida anterior d'un líder d'un equip. Però sempre em tira això d'escriure i ara estic escrivint i després segurament en faré un altre. No pararé perquè tinc l'hàbit de fer-ho.
