El periodista i historiador Toni Padilla publica Maleït futbol (Ara Llibres), un llibre que combina memòria personal, anàlisi social i experiència professional per despullar les contradiccions d’un esport que estima profundament. Lluny del pamflet i de la nostàlgia acrítica, Padilla reflexiona sobre la corrupció, la violència, el silenci còmplice de l’afició i la pèrdua d’innocència, però també reivindica el futbol com a espai comunitari, educatiu i transformador.
"Maleït futbol". Llegint el títol, algú podria pensar que ja no t’agrada el futbol.
És normal que ho sembli. El llibre neix d’un encàrrec d’Ara Llibres, dins d’una col·lecció de càpsules, i la idea era precisament demanar a algú conegut per estimar molt el futbol que el critiqués. La proposta inicial era titular-lo "El futbol és una merda", però jo només vaig acceptar fer-lo amb una condició: que no fos aquest el títol. Perquè jo no penso que el futbol sigui una merda.
Penso que de vegades el futbol és una merda. I aquest matís és important. Els que estimem el futbol també hi ha moments que el maleïm. Passen coses que no ens agraden: corrupció, directius i empresaris sense escrúpols, jugadors poc implicats… o situacions en què el futbol et fa treure la pitjor part de tu mateix. Vas a un camp, insultes un àrbitre, i després, en fred, penses: què acabo de fer?
"Maleït futbol" parla d’aquesta part fosca d’un esport que m’agrada i que m’estimo. I també té un punt de sinceritat i de catarsi. Durant molts anys, com a periodista, he denunciat coses que no m’agradaven, però també n’hi ha moltes que et calles. Des de fora, sovint es pensa que treballar en el futbol és tot molt bonic, però hi ha molts dies que te’n vas a dormir pensant: quina merda. I em venia de gust explicar-ho.
Hi ha un moment clau en què perds la innocència amb el futbol?
A mi em va arribar molt d’hora. A inicis dels anys noranta, amb el boom econòmic preolímpic, el meu pare, que era camioner, va participar en la creació d’una petita empresa de formigoneres amb altres conductors del Vallès. Durant uns anys va anar molt bé, però després del 92 va arribar una crisi brutal i l’empresa es va enfonsar.
En aquell context, el meu pare va entrar a la directiva del Centre d’Esports Sabadell. El projecte era tornar a Primera Divisió, però el que va passar va ser un desastre: fitxatges cars, sous impagats, mala gestió… El club es va arruïnar i el meu pare va acabar humiliat, endeutat, patint i insultat pels aficionats. Veure tot això amb 13 o 14 anys em va marcar profundament.
Recordo especialment el primer partit del Sabadell a Tercera, al camp de l’Amposta, després d’un descens administratiu per deutes. Aquell dia vaig pensar: "Per què m’agrada això, si ha destrossat econòmicament i moralment el meu pare?". El meu pare va estar catorze anys sense tornar al camp. Va ser molt dur.
I quan comences a fer de periodista, també arriba?
Sí, molt ràpid. Jo començo informant del Sabadell, perquè al final tots comencem pel club de casa. El primer cop que publico informacions crítiques amb la directiva, ben documentades, em trobo que un aficionat o un directiu et diu que ets un traïdor. En ciutats com Sabadell o Terrassa, on tothom es coneix, això pesa molt.
A mi això em va passar amb 17 anys. Ja feia ràdio i vaig començar molt, molt jove. El primer cop que algú del club t’encara i et diu que no hauries d’explicar segons què perquè perjudica el club, et colpeja molt.
Quina informació era?
Era un cas en què el president havia acceptat una prima d’un tercer club, el Ceuta, per guanyar un partit de ‘play-off’ contra el Burgos. Acceptar una prima per guanyar no és delicte, però el problema és que no ho va comunicar als jugadors.
El Sabadell tenia poques opcions de pujar i el duel real era entre Burgos i Ceuta. El president accepta els diners, però no diu res a la plantilla. El partit es juga, el Sabadell perd, el Burgos puja, i després surten comentaris entre jugadors d’altres equips que sabien que hi havia una prima. Els jugadors del Sabadell s’indignen perquè ningú els havia dit res.
Hi ha una discussió molt forta amb el president, insults, i jo m’assabento de tot això. Quan ho publico, el mateix president, amb qui tenia bona relació, m’encara i em diu que sóc un traïdor. Jo era un nano i em vaig espantar molt. Però són moments que et marquen per sempre.
El llibre és més una crítica o una necessitat d’explicar?
És una necessitat d’explicar. No cal gaire crítica: qualsevol persona que hagi viscut el futbol per dins ja entén com funcionen moltes coses. Però sí que volia explicar situacions viscudes i ajudar a entendre què passa darrere del teló.
També reflexiono sobre per què el futbol genera sentiments tan foscos. Hi ha gent que no vol saber res: vol que el futbol només li doni alegria. Passa com a les famílies que prefereixen no parlar dels secrets incòmodes.
Quan un periodista diu que un directiu és corrupte o que s’ha intentat comprar un àrbitre, hi ha aficionats que prefereixen atacar qui ho explica abans que assumir-ho. Jo crec que és just donar tota la informació. Després, que cadascú decideixi què en fa. Però el periodisme independent i crític és més necessari que mai, i cada cop costa més.
Dius que el futbol és un mirall de la societat. Què diu de nosaltres?
Diu moltes coses. Diu que necessitem formar part d’un col·lectiu, sentir-nos part d’un grup. Diu que necessitem sentir-nos nens, evadir-nos dels problemes, somiar.
Diu que volem creure que guanyarem, tot i que a la vida normalment perdem més del que guanyem. Però també diu que estem disposats a tot, que tots tenim un preu, que podem perdre el control i comportar-nos de manera indigna.
Diu que justifiquem delictes i que, malauradament, la gent sense ètica sovint té més opcions de triomfar que les persones correctes. I això és molt dur d’assumir.
Com a sabadellenc que ets, el Sabadell hi té pes?
Una mica. Però menys que en el meu llibre anterior, que era bàsicament sobre el CE Sabadell. Tot i així, apareix perquè jo soc així. No puc amagar que he fet tonteries pel Sabadell. Jo mateix vaig saltar un cop al terreny de joc per protestar contra un àrbitre. Avui m’avergonyeix molt pensar-hi.
Aquests moments m’obsessionen perquè t’adones que tu també pots perdre els papers. I això em connecta amb una idea central del llibre: no tot és blanc o negre, bona gent o mala gent. He conegut persones molt honestes que, en un moment puntual, han fet actes ignominiosos per desesperació o per amor al club.
I amb els derbis amb el Terrassa, com els has viscut?
A mi m’han agradat. Crec que la rivalitat juga a favor dels dos clubs. L’hem de tenir. He vist tots els derbis des del camp`menys l’últim de Copa Catalunya.
M’agrada la rivalitat viscuda amb sentit de l’humor i educació. Em fan enveja els bascos: volen que perdi el rival, però fan la prèvia junts. Això m’agradaria a Catalunya i al Vallès. Rivalitat, sí; violència, no. La violència buida els camps. I ara que estem aconseguint que la gent torni als estadis, seria un error enorme tornar enrere.
Creus que la baixa assistència als estadis es deu només als resultats? Com pot ser que ciutats com Terrassa no ompli més?
Per mi és un misteri que va molt més enllà de Terrassa. Passa a moltes ciutats grans de Catalunya, com l’Hospitalet o Badalona, amb estadis gairebé buits malgrat tenir clubs històrics. Hi ha diversos factors, i un de molt evident és el Barça: és a prop, és un dels millors clubs del món i té un pes simbòlic enorme, gairebé com una selecció nacional. És normal que molta gent s’hi identifiqui.
Això no hauria de ser incompatible amb seguir l’equip de la teva ciutat, però costa d’entendre que en llocs com Terrassa es juguin partits amb només 800 persones. A Sabadell, fins i tot en moments difícils, acostumem a tenir 2.000 espectadors, potser gràcies al passat més gloriós del club. Tot i així, no és un problema exclusiu d’aquí: també ha passat a Girona, Tarragona o Lleida.
Crec que ens falta una cultura esportiva més arrelada. Potser des dels Jocs del 92 ens vam acostumar a pensar que només val guanyar, i hem perdut el sentit comunitari de l’esport. Jo vaig al camp pel que representa: compartir-ho amb amics, família, diverses generacions. Si es guanya, fantàstic; si no, no passa res.
En altres països com Alemanya, Itàlia o el País Basc, l’equip forma part de la identitat de la ciutat, vagi bé o malament. Aquí això no ho tenim prou interioritzat, i hauríem de fer una certa autocrítica.
El llibre combina anàlisi i anècdotes. Hi ha alguna experiència que t’hagi costat especialment d’explicar?
El llibre comença amb una anècdota dels meus primers anys com a periodista, en un viatge a Moscou per cobrir un partit de Champions del Barça. Algú de l’entorn del club va oferir a uns periodistes sopar i, després, anar amb prostitutes, amb una naturalitat que em va deixar descol·locat.
Quan vaig dir que no, aquella persona va començar a ridiculitzar-me i fer bromes sobre mi. Jo era molt jove i no vaig saber plantar cara; em va generar molt fàstic, però també impotència. Ho explico perquè aquestes situacions existeixen i perquè darrere del futbol també hi ha una cara molt fosca.
Amb els anys m’he trobat moltes històries semblants, explicades amb una frivolitat inquietant, com si pel fet de ser home t’haguessin de fer gràcia. Cap als trenta anys vaig dir prou i vaig començar a confrontar-ho. L’esport és una cosa molt bonica, però també atrau comportaments molt primaris, i aquesta realitat també volia que fos present al llibre.
El model de futbol pot canviar?
El futbol d’elit em costa imaginar que millori. És un producte d’èxit i això atrau gent sense escrúpols. Però el futbol és molt més que la Champions o el Mundial. Hi ha futbol formatiu, futbol inclusiu, projectes socials meravellosos arreu del món.
Per cada història lletja, n’hi ha una de bonica. I això és el que fa que, tot i tot, el futbol segueixi sent collonut.
