A Terrassa hi ha 229 persones sense llar: "Correm el risc de perdre la sensibilitat”

Terrassa és la setena ciutat catalana amb més persones vivint al carrer. Segons les dades recollides pel síndic de greuges de Catalunya, el municipi té actualment 229 persones en situació de sensellarisme, xifra que representa el 0,10% de la població total. En el rànquing nacional, la ciutat se situa per darrere de Barcelona (2.117), Badalona (629), Sabadell (428), Reus (319), Tarragona (259) i el Prat de Llobregat (251). Aquestes dades evidencien una problemàtica creixent que afecta els grans nuclis urbans de l’àrea metropolitana i del prelitoral.

La distribució d’aquest col·lectiu a la ciutat presenta diverses realitats. Del total de 229 persones identificades, el 80% (184) viu estrictament al carrer. D’aquestes, 132 ho fan de manera aïllada en caixers, portals o bancs, mentre que 52 s’agrupen en assentaments a l’aire lliure. Les 45 persones restants viuen en assentaments ubicats dins d’edificis abandonats, havent-se detectat fins a 11 punts d’aquest tipus a la ciutat.

Ester Soto, tècnica de sensellarisme de la Creu Roja, aclareix que es parla d’assentament quan “un grup de persones acostuma a pernoctar sempre a la mateixa localització”. La tècnica subratlla que encara hi ha camí per recórrer en la terminologia, ja que “cada situació té moltes particularitats” que van més enllà del simple fet de no tenir un sostre.

Quasi un 100% de seguiment

Malgrat la cruesa de les dades, Terrassa destaca pel seu elevat control social: el 96,9% de les persones sense llar estan en seguiment dels serveis socials, una xifra molt superior a la mitjana catalana, que amb prou feines supera el 56% (amb només 3.874 persones ateses d’un total de 6.876 a tot Catalunya).
Un pilar clau en aquesta tasca és el servei MOVE (Medi Obert Voluntariat d’Emergències) de la Creu Roja, especialitzat en l’atenció directa a peu de carrer.

Durant l’any 2025, aquest dispositiu va realitzar 121 intervencions i va atendre 73 persones. Segons Soto, la implicació ciutadana és fonamental: “Terrassa sempre ha estat una ciutat molt sensibilitzada; la gent es preocupa i ens truca per alertar-nos”. Tot i això, adverteix que des de la pandèmia el fenomen s’ha agreujat i existeix “el risc de normalitzar la situació i perdre aquesta sensibilitat” col·lectiva davant la vulnerabilitat extrema.

El perfil: home, jove i estranger

El perfil majoritari del sensellarisme a Terrassa és clarament masculí (87%) i, de manera alarmant, predominantment jove. El 92,5% de les persones que viuen al carrer tenen 30 anys o menys. El grup més nombrós és el de la franja d’entre 26 i 30 anys (183 persones), seguit pels joves d’entre 18 i 21 anys (29). A l’altre extrem, destaca un grup rellevant de 10 persones d’entre 60 i 70 anys que pateixen la cronificació de la pobresa.

Soto atribueix aquesta joventut a dos factors crítics: l’arribada de persones nouvingudes i la desprotecció dels joves extutelats en complir la majoria d’edat. Per als que s’apropen a la trentena, el motiu principal és l’emergència habitacional. “El rovell de l’ou és el preu de l’habitatge”, afirma la responsable. “Abans, amb feines precàries, alguns podien llogar una habitació per passar les nits; ara, amb la inflació, els treballs temporals i la manca de xarxa familiar, l’accés a qualsevol llar és una missió impossible”.

Pel que fa a l’origen, el 55,8% de les persones sense llar tenen nacionalitat estrangera (128 casos), de les quals la gran majoria —106 persones— es troben en situació administrativa irregular, fet que dificulta enormement la seva inserció laboral. 

Les persones de nacionalitat espanyola conformen el segon grup més gran (92 casos), mentre que les provinents d’altres països de la Unió Europea són una minoria (2 casos). En set de les situacions no s’ha pogut determinar la nacionalitat ni realitzar-ne el seguiment efectiu.

56 places residencials per a 229 persones sense llar

L’abordatge del sensellarisme a Terrassa descansa sobre una estructura assistencial que, tot i els esforços, només permet una cobertura del 24,5% de les persones que viuen al carrer. Actualment, la ciutat ofereix 56 places residencials, essent un dels 32 municipis catalans que disposen d’aquest recurs específic. 

El nucli d’aquesta atenció és l’espai L’Andana, gestionat per la Creu Roja, que concentra 36 d’aquestes places i la totalitat de les 10 places d’emergència reservades per a situacions de risc extrem o climatologia adversa. Aquesta tasca es veu reforçada per l’acció d’altres entitats històriques com la Fundació Busquets o l’Associació ALBA.

Tanmateix, la disponibilitat de llit no sempre es tradueix en ocupació. Existeix un perfil de sensellar que prefereix mantenir-se a la intempèrie per preservar els vincles creats en assentaments emblemàtics, com els situats al parc de Vallparadís o al Parc del Nord. Davant d’aquesta resistència a institucionalitzar-se, els voluntaris de la Creu Roja actuen mitjançant el suport directe, subministrant mantes i roba d’abrigar per mitigar la duresa de la vida al carrer i mantenir el vincle amb el sistema social.

“L’Andana està plena. No hi cabem tots”

Al parc del Nord, Jesús Fernández, de 60 anys i veí de Ca n’Anglada, explica que fa tres anys i vuit mesos que viu al carrer. Dorm al parc des de fa uns vuit mesos, després d’haver passat un temps en una caixa, al seu barri. L’únic recurs d’emergència que té és l’Andana, però assegura que “està ple actualment. Ara hi ha dos llits d’emergència, però no hi cabem tots”. Ara és en un assentament amb onze companys més en la mateixa situació.  “Aquest hivern, han mort set persones pel fred aquí a Terrassa. Tres d’elles les coneixia”. Per menjar, sovint han de demanar: “Si treiem alguna moneda, comprem menjar; si no, ens en donen, anem a l’Andana. El menjar mai ens el neguen”.

“Prefereixo dormir amb algú a prop; hi ha gent que molesta i porta problemes”

Acompanyant en Jesús, hi ha en Josep Jiménez, de 60 anys també, que fa dos que es troba al parc del Nord. Explica que podria anar a l’Andana o a la Fundació Busquets, però “no vull anar-hi perquè fa dos anys que soc al carrer”. La seva dona, que dormia amb ell al parc, va morir el 12 de novembre. “Va patir un ictus, se la van emportar a l’hospital i no en vaig saber més”. Veïns del carrer Vallhonrat, van acabar al carrer després que el propietari del pis els fes fora sense previ avís. “Prefereixo dormir amb algú a prop, perquè hi ha gent que molesta i no deixa descansar: tiren ampolles i hi ha problemes”. Diu que no li agrada tenir moltes coses a sobre i moure’s, “perquè pots tornar i te les han robat o llençat”. “Alguna vegada agafo el tren i vaig cap a Barcelona, però tampoc em ve molt de gust, perquè per a estar sol, no m’agrada”.