El 17 de maig del 1990, l’Organització Mundial de la Salut va prendre una decisió transcendent: va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties mentals.
Des de llavors, aquesta data es commemora com el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, però també com un crit urgent que recorda les lluites que encara enfronten milions de persones per la seva orientació sexual i identitat de gènere. Malauradament, aquest crit continua vigent.
Avui dia, 67 països continuen castigant les relacions entre persones del mateix gènere, amb penes que van des de la presó fins a, en onze d’aquests països, la pena de mort. Però més enllà d’aquestes dures estadístiques, el que també vivim i que causa un gran sofriment és la violència invisible: les burles, l’exclusió familiar, la discriminació laboral i l’assetjament a les xarxes socials, alimentats per discursos que perpetuen el rebuig.
Avui, m’identifico com a pansexual. I confesso que dir-ho en veu alta no ha estat fàcil. No per falta de coneixement, sinó per la por al rebuig. Durant anys, vaig viure sense referents, convençuda que el que sentia estava malament. He estat anomenada “viciosa”, com si estimar sense etiquetes fos alguna cosa desordenada, inacceptable. He sentit que havia de demanar permís per existir, per estimar, per ser.
La meva parella, un home trans, també ha sofert el rebuig, fins i tot per part de la seva pròpia família. La nostra història d’amor és real, profunda, plena de llum, però també està marcada pel dolor d’haver de justificar constantment la nostra existència. I aquesta és una realitat de la qual moltes persones no són conscients, especialment aquelles que no han hagut d’amagar la seva veritat per sentir-se segures.
Les lleis han avançat, això és cert. Però els prejudicis no desapareixen amb decrets ni firmes. Tot i comptar amb més referents i més visibilitat, els prejudicis continuen presents en les mirades alienes, en els silencis incòmodes i en els comentaris verinosos. L’autèntica acceptació encara està lluny d’aconseguir-se. L’educació afectiva i sexual segueix sent insuficient, i molts encara s’enfronten a l’exclusió i al rebuig en la seva vida quotidiana. És en la infància quan se sembren les llavors de l’empatia, l’acceptació i la diversitat que portem al llarg de la vida. Necessitem sembrar millor. Necessitem parlar més. I, sobretot, necessitem escoltar aquells que encara són jutjats només per ser.
Moltes persones LGTBIQ+ continuen lluitant dia a dia contra la por, la culpa i la solitud. Contra una societat que, tot i ser aparentment més oberta, encara imposa etiquetes, normes i condicions per ser acceptats. Si no ho has viscut, potser no ho veuràs, però això no vol dir que no estigui passant. Existeix. I fa mal.
Per avançar de veritat, necessitem més que lleis. Necessitem una transformació profunda de la nostra educació, un canvi en la manera en què criem les generacions futures, ensenyar-los que la diversitat és una cosa natural i bonica. A més, necessitem ser més actius com a societat, no només tolerar la diferència, sinó celebrar-la i donar-li espai per brillar. Els aliats, les famílies, els educadors, els polítics, tots tenim un paper vital a jugar en la construcció d’un entorn més inclusiu i respectuós.
Per això, avui alço la veu. Com a activista, però sobretot, com a dona que ha transitat la confusió, el silenci i la recerca de sentit. Perquè estimar no hauria de ser un acte de valentia, però ho és, quan la teva mera existència desafia els prejudicis del món.
Aquest 17 de maig no és només un recordatori al calendari, és un crit urgent per canviar la realitat. Per deixar de fer com si ja haguéssim aconseguit la igualtat. Mentre hi hagi algú que continuï sentint por d’estimar i ser qui és, la lluita continua.