Vivim en un moment en què ja no té sentit fer veure que tot anirà bé. No perquè el pessimisme sigui una virtut, sinó perquè l’autoengany s’ha convertit en una forma de covardia. El món no s’està “complicant”: s’està esquerdant.
I no ho fa de cop, sinó lentament, mentre continuem amb la vida com si res, atrapats en rutines que ja no serveixen per explicar el present ni per protegir el futur. Ens han educat per funcionar, no per pensar. Per rendir, no per viure. Per competir, no per cuidar. I ara que el sistema falla, econòmicament, ecològicament, socialment i moralment, descobrim que no tenim eines internes per sostenir el cop. Sabem produir, consumir i opinar, però no sabem aturar-nos, ni escoltar, ni assumir responsabilitats reals. Aquest és el veritable buit.
El problema no és només el que passa a fora: guerres, emergència climàtica, desigualtats obscenes, democràcies buidades, tecnologia que avança sense ètica. El problema és com hem après a mirar-ho. Amb distància. Amb saturació. Amb una indiferència que disfressem de cansament. Hem normalitzat l’inacceptable perquè reconèixer-lo ens obligaria a canviar de vida, i això fa por. Cal ser valents: no podem continuar vivint igual i esperar resultats diferents. No és una frase qualsevol, és un diagnòstic. El model de vida basat en el creixement infinit, la immediatesa constant i l’ego com a centre no és sostenible. No ho és per al planeta, però tampoc ho és per a la salut mental, per als vincles, per a la convivència. Ens està deixant buits, enfadats i sols. Davant d’això, viure avui no pot ser simplement “aguantar”. Tampoc fugir cap a una felicitat prefabricada. Viure avui exigeix posicionar-se. Decidir què no acceptem més. Quines renúncies estem disposats a fer. Quins privilegis estem disposats a qüestionar. Perquè cada vegada que mirem cap a una altra banda, estem col·laborant amb allò que diem que ens indigna. Això implica incomoditat. Implica perdre comoditats, ritmes, expectatives. Implica assumir que no tot és compatible: no podem tenir-ho tot, anar a tot arreu, opinar de tot i desentendre’ns de les conseqüències. Madurar com a societat vol dir aprendre a dir prou. Al soroll. A la pressa. A la violència verbal. A la deshumanització de qui pensa diferent.
Viure amb sentit en aquest context no és fer grans gestos heroics, sinó assumir una ètica quotidiana ferma. No consumir acríticament. No reproduir discursos d’odi. No banalitzar el dolor aliè. No convertir la indignació en espectacle. Cuidar els espais comuns. Cuidar el llenguatge. Cuidar la manera com tractem els altres quan ningú ens mira. També vol dir acceptar que el futur no serà còmode. I que potser no serà millor en termes materials. Però encara pot ser més digne. Més just. Més humà. Si som capaços de posar la vida, que no el benefici, no l’algoritme, no l’ego al centre de les decisions.
No hi ha receptes màgiques ni discursos salvadors. El que hi ha és una elecció constant: o continuem anestesiats, esperant que algú altre arregli el desastre, o assumim que viure, avui, és un acte de fermesa. Cada dia. A cada decisió petita. A cada renúncia silenciosa.
El món no s’arreglarà sol. I nosaltres tampoc. Però encara som a temps de deixar de fer veure que no passa res. I potser aquest és el primer pas realment definitiu: mirar la realitat de cara, sense maquillatge, i decidir d’una vegada per totes com volem viure dins d’aquest col·lapse.
