Seguim. El malestar que estem vivint ja entrat el segon quart del segle XXI és un fenomen complex i multicausal, com ja introduïa en l’article anterior, però no és irreversible.
A diferència dels fenòmens físics, els fenòmens socials tenen unes lleis que estan molt condicionades als contextos històrics, a les mentalitats, a qui controla els mitjans de producció i els mitjans de comunicació. I aquests poden canviar, els podem fer canviar.
El perill per les democràcies liberals dels populismes d’extrema dreta i de la dreta extrema s’han de combatre amb més democràcia. El progressisme ha de deixar les seves batalletes i matisos ideològics i començar a exercir la força en contra de qui vol desmembrar l’estat del benestar. Tal com apuntava Karl Popper, la intolerància només pot ser exercida en contra dels intolerants: aïllem els partits que defensen la xenofòbia, ataquem les idees de qui vol deshumanitzar el veí perquè va néixer en un altre país o perquè té una llengua materna o un color de pell diferents, denunciem la barbàrie de qui es focalitza en els robagallines i calla de manera còmplice davant dels evasors fiscals, l’especulació immobiliària o la negació de la violència de gènere.
Quan el pensament únic ha ocupat l’imaginari col·lectiu i l’empresa només busca el màxim rendiment, el resultat és que tothom es vol fer ric i això de treballar que ho facin els altres. Aquesta mentalitat egoista, individualista i insolidària no és la necessària per generar riquesa, i de fet no ho ha estat mai: la riquesa generada tradicionalment sempre ha estat una combinació entre l’emprenedoria i la responsabilitat social, entre el lucre personal i l’assumpció de responsabilitats fiscals. Hi ha propostes esperançadores, però, arreu del món: les campanyes per la renda universal garantida (Daniel Raventós, Julie Wark…), per augmentar la fiscalitat a les grans fortunes amb el lema “Tax the rich” (Gary Stevenson, Yaris Varoufakis, Bernie Sanders…) o la proposta atrevida per encarar els reptes de la Humanitat amb ambició moral (Rutger Bregman) són exemples valents que lluiten contra el determinisme del mercat lliure neoliberal.
Alhora, necessitem una nova manera d’entendre el nostre planeta que ens permeti entendre que cal cuidar-lo com cuidem casa nostra, que és un sistema complex i viu al qual li estem robant per tenir un mòbil nou cada any i per regalar pantofles barates amb orelles de conill que aniran directament a la brossa l’endemà del dia de reis.
No és que siguem massa éssers humans vivint al planeta, sinó que consumim absurdament per sobre de les possibilitats del planeta per omplir el buit del sentit de la nostra existència, i que hem perdut amb una idea de progrés mal entesa que no porta enlloc, només a l’acumulació del que ens és innecessari.
I hem entrat en un nou ordre mundial, la combinació de les noves autocràcies i oligarquies (Putin, Erdogan, Trump…) amb la nova plutocràcia digital (Musk, Bezos, Zuckerberg, Altman, Thiel…). El perill civilitzatori el tenim en com els polítics autoritaris han trobat aliats en les noves tecnologies digitals de la vigilància que estan posant en contra de la paret la idea clàssica de llibertat i lliure arbitri: la voluntat d’aquest nou ordre mundial és el control absolut, el manteniment dels privilegis de les grans fortunes i l’anestesiament de la població per les xarxes socials digitals, les plataformes en “streaming” i el consum d’allò que no es necessita. També aquí hi podem veure actes de resistència, com el que exerceix el “Center for Humane Tecnology”, entitat creada per Tristan Harris i Aza Raskin, enginyers informàtics que havien treballat per Google i que en van fugir per denunciar com els gegants informàtics desenvolupen tecnologies per tal que els usuaris estiguem més temps connectats (“No puc parar de llegir! Patrons d’ús de TikTok i autopercepció del benestar digital dels adolescents”, UOC, 30 d’octubre de 2024): la pèrdua de llibertat és la pèrdua de temps personal. Deixem de comprar productes fabricats a Israel, anomenem sense por genocidi al genocidi de Gaza (“Una mica d’història del terme genocidi (I)”, 25-8-2025), defensem els drets humans i pressionem els nostres representants polítics en la seva defensa.
Quan la meva mare de 80 anys acabats de fer m’explica com la seva mare (la meva iaia Carme) i els seus pares (els meus besavis) van arribar de Canjáyar el 1920 amb el que portaven a sobre i 5 germans, paro atenció als detalls, a la misèria de la cova on van viure els primers anys al Pla de Bonaire, als esforços de tots per construir la casa pairal al carrer Balmes on va néixer la meva mare i que encara existeix com a memòria viva de les primeres construccions dels immigrants andalusos. Jo i les meves dues germanes, així com milions d’homes i dones nascuts durant la segona meitat del segle XX, durant el franquisme i la Transició, som producte de l’estat del benestar: vam poder estudiar en escoles catalanes, som producte de la immersió lingüística, vam poder anar a la universitat, estem desenvolupant els nostres projectes vitals i li hem donat a la meva mare 6 nets fantàstics. El més gran en té 28 i el més petit 2. El futur és d’ells, però caldrà que ens esforcem més en aquests moments de malestar dins la societat de l’abundància per garantir-los que puguin desenvolupar una vida plena i pròspera. Afegim-nos a les propostes de resistència i denúncia. No podem deixar que uns pocs ens robin el futur dels molts. Bona entrada al 2026.
