Minyons d'Ègara

Si he de donar les gràcies al meu amic Daniel perquè, amb el temps, m'ha fet entendre de què va això dels Minyons, a més del món casteller en general. Aquests darrers dies, amb la seva espectacular actuació a la Seu d'Ègara, he entès algunes coses més. I hi afegeixo encara la campanya "Som la colla", que es proposa ni més ni menys "minyonitzar" Terrassa. Per gosadia que no quedi, oi? La jornada del patrimoni és reveladora d'una intenció de fons que va més enllà del fenomen casteller: l'ambició d'associar dos patrimonis mundials, els castells (que ja formen part del catàleg universal) i el llegat cristiano-romà d'Ègara (amb la candidatura ja en marxa), en un ambient de festa, és una manera poderosa de fer ciutat no a base de paraules, sinó de fets. Les imatges de dissabte passat contrasten amb el solatge negatiu que acostumen a deixar les campanyes electorals: posen un accent desmesurat en el que no funciona, no agrada o no pot agradar perquè ho fan uns altres. Durant uns dies, tot sembla un desastre, que no es compensa a base de dir "ara sí que ho millorarem tot". Segurament no té remei: la democràcia és una barreja d'il·lusió de futur i de negació destructiva del present o passat, i les campanyes ho reflecteixen inevitablement.

A Terrassa, l'efecte es multiplica a causa del caràcter depressiu, queixós, negativista, del terrassenquisme, o de l'absència més absoluta d'un cert orgull de ciutat. El clixé negatiu de Terrassa s'equilibra amb actituds com la dels Minyons, que fan pinya, colla i ciutat al mateix temps: tot un exemple de com encarar les coses. Alguna cosa hi deu tenir a veure el tremp necessari per encarar el repte d'un castell, la consciència que és imprescindible fer equip, sumar unes forces a les altres, tenir confiança, preservar uns valors, saber aixecar-se després de caure... I que cal combinar l'esforç, el sacrifici, amb la capacitat de disfrutar, de fer festa, de compartir bons moments i algunes birres... Una mica kumbaià, sí, però funciona. I es basa en una profunda autenticitat, perquè, si no, no pujaria ni un sol castell ni s'hauria construït del no-res la fortalesa castellera de Terrassa. Lliçons que no està de més tenir en compte quan es tracta de fer ciutat o fer país.